València, modernitat, història i cultura

València, modernitat, història i cultura
València, modernitat, història i cultura

diumenge, 18 de febrer de 2018

Equidistància, què és ser lliure? Els tebis


Alguna vegada molts de nosaltres ens hem preguntat, què és ser lliure?, la resposta no és senzilla, ser absolutament lliure representaria dominar totalment al nostre Inconscient i alhora tindre'l, és a dir, tindre la inconsciència de Déu, que Déu representa, de fet Jacques Lacan deia que Déu és Inconscient.
Però què suposaria aquesta llibertat? Ser l'amo, l'Amo absolut, ser Déu, que és i ha sigut l'aspiració de la Humanitat des de que Déu posà al primer Home en l'Eden; matant a Déu, com Nietzsche, revertint la tortilla, com Marx o reconciliant-se amb el Pare, com ara Freud.
Però tot i que tots tenim un límit, és aquest límit el que ens fa lliures, l'haver de superar la “falta”, la manca de tot sistema, eixa enveja del penis que ens fa caminar per a obtindre allò que aquell Demiurg té i nosaltres no tenim; però una volta posat en clar que entre alguns i entre tots alhora fem la realitat, entre ambdós bàndols, he de posar en qüestió la idea de pertinença, o millor de militància.
Tots els dictadors del món, d'un i d'un altre caire, han infamat, injuriat al tebi, a aquell que busca fer ponts de diàleg i, com diu Risto a Mikel Robinson, el futbolista, els tebis són els peons d'una partida d'escacs que moren conscientment o inconscient per un dels dos bàndols i, quan la realitat prescindeix del tercer bàndol, el “Real” lacanià, l'amor, el Visnú, l'Esperit Sant, aleshores és quan tots s'enfronten en una partida d'escacs o lluita a dos.
Gràcies a Déu que encara quedem hòmens que inconscientment podran treballar per un o altre bàndol, però que utilitzen el tercer camí, la tercera pota de la taula, per a què aquesta taula, la realitat puga estar en peus.
Personalment em passa en el tema català, sóc un català a València, i un valencià o espanyol a Catalunya, però aquest és el senyal dels justos, ser castigats per ambdós bàndols, i nosaltres som l'amor, l'inestable amor.
I passa també en el “masclisme” i el “feminisme” i ja en van quedant pocs, que veuen la realitat de l'asimetria dels sexes amb acceptació, des de l'asèpsia, que veuen el fal·lus o Símbol com a base i arrel de la realitat, impossible sense, que posen límits al discurs histèric en quant a les diferents orientacions sexuals i llurs drets, recordant-los que no estan tan discriminats, que tots, però tots tenim una creu, però la llibertat d'un Home és caminar amb un nuc a tres o a quatre, seguir amb l'equilibri entre mort, vida i amor; “masclisme”, “feminisme” i amor; entre Espanya, Catalunya i amor; entre Pare, Fill i Esperit Sant; o entre Bhrama, Shiva i Visnú.
La realitat es recolza no en dos, sinó en tres o quatre registres, sempre si comptem la inoperant voluntat.

dissabte, 17 de febrer de 2018

La Senyera


Sempre erta,
mai no s'agenolla
ni s'acatxa davant ningú,
és la meua força,
sí, la de la meua
Comunitat, Regne, País o
Regió, la de la meua València.
Qui s'ha guanyat el dret
a no agenollar-se mai
té el dret a existir,
a mi, personalment em
fa sentir orgull, de valencià,
amant de la meua terra,
una terra on l'orgull
de l'idioma, la tenacitat
i cabuderia dels seus pobladors
ha fet possible que
des de Castelló a Elig
se senta la veu d'aquest poble,
la seua llengua
i puga, per què no?
Imbricar-se amb els veïns
del Nord o de Llevant.
Visca la nostra Senyera,
sempre erta! Sempre orgull!
És Imperi, és virilitat,
és feminitat, és nostra.
És Invicta!

dijous, 15 de febrer de 2018

Mitra; Caïm i Abel


Una cosa és el que diga l'ètica igualitarista, que mesura la justícia amb regla i tiralínies, com ara marxistes i feministes i una ben diferent és l'ètica natural, si n'hi ha.
En les famílies sempre hi ha un yang que fa de déu Mitra o de Caïm i un yin, normalment el germà menor, tot i que no sempre és el menor, que fa el paper del bou de Mitra o d'Abel, i en aquesta relació hi ha una equació de perfecta justícia.
En un cas d'herències l'ètica igualitarista diria: _Dos germans, el cinquanta per cent per a cadascun, però mai no és així o no hauria de ser-ho, el Mitra-Caïm-yang sol, botant-se la llei fer una trampa per a fer-li al germà o germana menor un nuc amb l'herència, quedant-se beneficiat sobre el yin, però a canvi li proporciona a aquest la protecció de per vida. Una injustícia? No, una errada de la llei, que no sap vore les necessitats reals de cada individu, el tan escatainat “masclisme” ho tenia en compte, les herències eren per al fill primogènit, se li suposava yang-Mitra-Caïm sobre la filla o fills segons, tot i que poguera equivocar-se, però la intenció de la llei ja feia valer la pena la seua existència; l'igualitarisme va trencar amb la llei natural en base a una justícia de tiralínies.
Un yang-Mitra-Caïm del discurs de l'amo necessita obtindre un nuc de poder sobre el seu germà o germana yin, en aquest nuc és on es conforma l'amor i la manera d'amar d'aquest yang-amo, doncs l'amo ama amb el poder, tot i que hui aquesta relació de poder és substituïda pels diners, que són un poder simbòlic.
En un yang-Mitra-Caïm capitalista són els diners dels que es beneficia aquest que fa el nuc amb el seu germà o germana yin o Abel; però com que les lleis no contemplen aquesta llei natural, aquestes persones han de fer valdre, malauradament, la seua intel·ligència per a poder amar als seus germans, per a poder eixir falsament beneficiats, perquè en realitat conformen amb el seu engany una justícia real, en fer-los un nuc d'amor, a la seua manera d'amar.
Però que hi guanya el yin, home o dona, germà o germana? Doncs que serà protegit tota la vida pel seu germà Mitra o yang a canvi de la protecció espiritual del segon, que sempre estaran en contacte i cooperació, com en la mitologia del déu Mitra i el yin haurà d'oferir la vida simbòlicament al final dels seus dies.
És trist, però mentre més ens alluntem de la natura i més oblidem l'antropologia humana més llunt estem de la justícia, tot i semblar el contrari.

dilluns, 12 de febrer de 2018

La demanda infinita femenina


Ara que entrem a la primavera i la lluita de sexes, humiliacions incloses, està més que d'actualitat parlaré de la demanda infinita de les persones del discurs histèric, aquell qui es caracteritza pel gaudi pel saber, però que quan no assoleix la seua responsabilitat pot ferir fins a alts graus amb aquesta demanda infinita, primerament bolcada en el saber, però que en el segon cas, i en un erroni intent d'assolir el discurs de l'amo, manant per tant, fa aquest tipus de demanda.
Tots o gairebé tots hem vist un cap o company en la faena que atabala els seus subalterns o companys amb demandes de vegades contradictòries i seguides en el temps, cosa que fa que aquest darrer puga perdre la seguretat en si mateix, de vegades aquestes demandes són aparentment correctes però amb la repetició poden arribar a contradir-se i repetir-se infinitament fins la humiliació de l'interlocutor, la intenció darrera d'aquesta persona o persones és assolir el discurs de l'amo, que ha perdut o no poseeix, tot i que a ella li puga semblar que ho fa pel bé del demandat o de la col·lectivitat, aquestes demandes tenen l'objectiu de gaudir i repetir la relació de la primera persona amb la seua mare i a l'inrevés, on l'agressivitat de vegades inconscient fa que a la manca de fal·lus d'un d'els interlocutors es reproduïsca la relació mare-fill/a, però a l'hora d'una projecció en comú, d'un projecte en comú.
Per a evitar aquestes errades, si més no en el treball, caldria una estructura on no hi haguera gaires graons intermedis i la figura del cap fóra ferma.
Difícil aquesta possibilitat a Occident on la figura del Pare o de l'autoritat ha estat exclosa produint-se molts episodis de violència i assetjament tant familiar com laboral o escolar.
De vegades podem creure que el punt d'inflexió ha estat ja sobrepassat a Occident i que ja no hi ha retorn, la Història ho dirà, jo em limite a contemplar el fet des de la distància, sense imposar ni emetre solucions.
Però si voleu una possible continuació, dir-vos que l'amo ha d'escoltar les dones, posar-se i ja ho sap sense saber-ho, en el lloc de voler aprendre'n, però certament, sense arribar a consumir, a esgotar la demanda, l'escolta, és una espècie de psicoanàlisi el que l'amo ha de fer amb les dones, sense arribar mai a esgotar ni culminar el llibre de les mil i una nits.
Només així un amo pot o podrà guanyar-se a una dona, la Història seguirà, els barons podran complaure, tot i que no hi haja orgasme, que les dones han de “lluitar” des del discurs histèric, complaure a llurs dones.

dijous, 1 de febrer de 2018

El llop i la Caputxeta Roja

Aquest article no el faré des del lloc del baró, ni des del d'una dona, ni des de la Caputxeta Roja, ni des del llop; em limitaré a contar unes dues hores de la meua vida en relació amb la televisió:
Pose la televisió, vint-i-quatre hores de la canal espanyola de notícies, un home ha matat a la seua dona, dia sí, dia no, en diuen “masclisme”, eixa entelèquia; i per extensió violència “masclista”, com si fora pecat ser mascle.
Segueix la programació, una dona mata al seu marit, o millor, fa el pla de mort que executa el seu amant; no, no en diuen feminista, ni femellista, ni feminazi, ni feministasi, en diuen violència domèstica.
Ja amb certa molèstia als testicles, els hòmens quan som envejats per allò yin se'ns posa cert malestar als genitals, aptes per a la penetració; que ho expliquen els neuro-uròlegs, si n'hi ha; doncs aixina com vos he dit canvie a una altra canal, la Volta Ciclista a la Comunitat Valenciana i, veig horroritzat, no pel fet sinó per la reiteració de casos semblants, i amb més dolor si cap als collons, que ja no és una dona qui felicita al guanyador de la cursa, sinó dos hòmens; això cal que siga substituït per alguna droga, i en efecte, el guanyador obri una botella de champany.
Canvie de canal i escolte el discurs que li llança Pere Fuset a un pobre faller, no sé quina posició té ni res de res, que se li ha ocorregut dir que a aquest pas caldrà protegir al mascle, dit textual, al “machote”.
Ja no puc més, ja amb dolor de cap i de genitals i entre paritat de gènere, violències de tot tipus i moltes més coses que em calle pose el quart canal, i ja finalment és el que ja em calle, per educació, no, no puc vore més tele...
A partir d'ara escoltaré més música i intentaré informar-me asèpticament mitjançant la xarxa d'Internet, així podré triar els meus asèptics i minvats mitjans, si més no dins de la nostra tan estimada Europa.

dimecres, 31 de gener de 2018

Símbols que destrueixen, l'abraçada de l'ós

Denominacions històriques de la llengua valenciana a la Comunitat i Regne de València
En abraçades d'ós som experts els valencians i, també els nostres companys de llengua els dels arxipèlags balears i Pitiüses; ells no volen sentir parlar de “les Illes”, ni tan sols en la seua fonètica pàtria, “ses Illes”, cada illa té una vitalitat i autonomia simbòlica pròpia, que no identitat, i el que entrar en la seua presó suposa de castració simbòlica, ells parlen del mallorquí, de l'eivissenc, etcètera.
Són l'avantguarda, al domini de la llengua valenciana-catalana-balear, per dir-li d'alguna manera, de la Nova Era de Déu, Crist i Donís, una era en què la globalització, gràcies a la xarxa d'Internet i a la química del cervell, ha donat lloc a una globalització desglobalitzada i atomitzada, que conviu i respecta a tota manera diferent de parlar una llengua, i als simbolismes de cada poble.
Catalunya va imitar a Castella i va voler anomenar al valencià o al mallorquí com a català, per a crear una falsa idea de normalitat i d'unió, però res ha quedat més alluntat de la realitat, gràcies a la xarxa d'Internet la llengua comuna, valenciana-catalana-balear no es distanciarà, però es mantindran les seues diferents formes i topònims.
El plantejament globalitzador fàl·lic-masculí ha creat un fort rebuig als arxipèlags balears i Pitiüses i a la Comunitat Valenciana; en anomenar només valencià i català, i rebutjar el nom de llengua valenciana, mallorquí i eivissenc a la llengua de la Comunitat i dels arxipèlags balears i Pitiüses s'ha creat una desafecció dels parlants de la nostra llengua comuna, l'únic territori que falsament ha eixit guanyant, doncs si es perd la llengua a València o a Mallorca perdem tots, ha sigut Catalunya, que ha creat la seua entelèquia, seguida per alguns valencians, els Països Catalans, tot i que va ser Joan Fuster, veritable talp de la llengua, al meu parer, qui la va crear; que ha engreixat l'ego dels immigrants catalans cap a la llengua pròpia de Catalunya.
Noms com “les Illes” o “ses Illes” i “País Valencià”, creat aquest darrer en la Renaixença valenciana, han provocat una desafecció pàtria dels parlants valencians i mallorquins, i han frenat en part, molt del que la Renaixença va poder fer per la llengua dels valencians.
Estem a temps d'evitar-ho, l'únic partit que ha pres partit per la llengua dels valencians, Compromís, ha respectat les diferents maneres de dir dels valencians cap als seus símbols, si hi persisteix, l'Era de Déu, Crist i Donís, al que ja estem al VI any, pot donar-nos un nou reviscolament a la llengua dels nostres avantpassats, i amb polítiques adients refer-nos-la per sempre.

dimecres, 24 de gener de 2018

La importància de la floreta, pals a l'aigua i salts



Enguany (fa un any que està fet l'article) ha estat premiada amb el primer premi la Falla Sueca Literat Azorín, que parlava de la importància de la floreta, ha estat criticada pels intel·lectuals de la ciutat, però el món faller encara no ha pres el camí de la normalització,o a l'inrevés, està prenent el nou camí, el de la normalitat de la sensualitat; sempre cal que hi haja certes persones o estaments que controlen i que punisquen les accions que fugen de la lògica dels bons costums, però en l'amor i per la importància que tenen els pals a l'aigua, normalment anomenats ací a València, en l'amor la transgressió relativa ha de ser la norma, si volem una alegria, tot i que siga l'erecció davant d'una dona bonica o la sensació reviscolant, en una dona, de la sensualitat cal que transgredim una miqueta, sense haver d'ofendre als nostres partenaires, per així en el cas de les dones trobar seguidament una amiga o persona d'igual sexe; ens recolzem de les crisis periòdiques i cícliques de tots els anys i que solen fer-se paleses sobretot en la primavera.
Tots passem a cada instant, a cada estona el complex d'Èdip i el de castració; hi ha hòmens i dones als que els cal violentar el Pare simbòlic amb una dona o home compromesos, uns altres es conformen amb una dona fadrina, i uns altres han de fer-ho alternativament ambdós, hòmens i dones, és el cas dels histèrics.
Tothom és lliure de fer el salt a la seua dona o home, el que passa és que hi ha certs hòmens i certes dones que necessiten fer-lo d'una manera tangible i altres també neròtico-obssessius que només necessiten amistançar-se simbòlicament amb un home o dona per a catalitzar la relació primera, la de la seua dona o home, tot i que cada persona és lliure i no necessàriament es necessita violentar de facto la nostra parella.
El tema del que tractaré serà el de la permissivitat de les dones barons sobre aquestes fantasies o objectes sexuals, i són els neuròtico-obsessius qui tenen menys permissivitat a que el seu home o dona puga donar el salt fins i tot puga fer un pal a l'aigua.
El cas de les dones és d'allò més sagnant pels barons, alguns degut a la poca permissivitat de llurs dones a que aquests tinguen ni tan sols fantasies sexuals amb altres dones, han pres una culpabilitat que els fa romandre molt de temps en el discurs histèric, no podent satisfer sexualment de facto llurs dones.
El cas dels barons ha estat escrit en tota la literatura com els barons neuròtico-obsessius que pretenen tenir amants i no deixar que la seua dona siga ni tan sols admirada per un pretendent imaginari.
El cas dels histèrics que solen estar a dies d'ara molt marejats en quant a llur adscripció sexual, ens diu que tenen una gran permissivitat cap a llurs dones, mentre no siga una transgressió real, però ells necessiten fer pals a l'aigua amb homes i dones, amb barons i amb dones, és la condició humana i és indispensable passar per aquestes fases del complex d'Èdip i de castració per a fer una mort simbòlica del Pare també simbòlic representat en un home o una dona en el cas de les dones, amb el que estaríem parlant del complex d'Electra.
Però el que sí és cert és que la reticència de les dones a que llurs marits tinguen fantasies és històrica, jo diria que arrelada als arquetips sexuals, fins i tot moltes dones s'amoïnen de que llurs marits puguen masturbar-se no sols veient una pel·lícula pornogràfica, sinó simplement amb una fantasia eròtica amb una altra dona, perquè les dones en les seues fantasies mai no posen la cara, no li posen nom i cognoms a l'objecte o subjecte de la seua fantasia sinó només el penis, mentre que els barons solen ser més explícits, des dels que fan el salt i per tant els cal una transgressió tangible, fins als que només tenen fantasies sexuals que ajuden tant a hòmens com a dones a catalitzar la relació sexual, el gaudi en la parella.