València, modernitat, història i cultura

València, modernitat, història i cultura
València, modernitat, història i cultura

divendres, 20 de juliol de 2018

Nou músics que vertebren Espanya


No és casualitat que l'himne d'Espanya no tinga lletra, no li'n falta, no li'n sobra, és com és, música; la música vertebra aquesta nació, més que la llengua o els bous.
La llengua castellana ha estat un nexe d'unió innegable, però no definitiu, a l'igual que els bous, amats i injuriats per uns i altres; però hi ha alguna cosa que sí ens uneix a tots o a quasi tots els espanyols i, aquesta cosa és la música.
València, el Pare d'Espanya ha cantat a la mare, Catalunya i als fills que han sigut fidels a eixa manera de vore el món valenciana; Espanya és la unió familiar entre els seus sons musicals entre Bilbao amb Arrieta, Sevilla i Cadiç amb Turina i Falla; Camprodon en Girona amb Albéniz; Salamanca amb Bretón; Lleida amb Granados; i els valencians, un alicantí, Esplá; un altre saguntí, Rodrigo; i el darrer que jo expose, de Vila-real, Tàrrega.
Cada província valenciana queda representada per un músic, a l'igual que els valencians de Catalunya, els lleidatans, i també cada part de l'Espanya més representativa.
Jo sé que falten molts i de molts llocs diferents, però el que tinc clar és que l'acovardit Pare valencià, i de vegades temerari i valent ha engendrat amb Castella, Andalusia, unes de les filles, País Basc, el iaio i, Catalunya, la mare, ha engendrat el pórlan d'unió entre les Espanyes, Espanya, la música.
Fins i tot Arriaga amb 'Els esclaus feliços' busca a eixa dona morena a la que persegueix per tota la simfonia; Espanya és una dona morena i blanca de pell, de vegades pigoseta o rossa i altres de rostre fosc, és un oblidar-se d'un mateix i evitar entrar en la profunditat dels inferns que cada espanyol porta com a maleta, és un batallar individual per poder fer-se entendre en les seues mil i una llengües, com les mil i una nits de Sherezade que habiten en cada músic espanyol, eixa doma i esclavatge alhora, de la dona que ens fa ser el que som, o en altres paraules, amar amb la intensitat que pertoca a éssers, com el nostre himne, sense paraula, éssers esclaus i alhora amos, de les nostres famílies, de les nostres llars, això és el que uneix Espanya i representa la seua música.
No he fet una garbellà de músics, sinó que he agarrat als que la meua curta discografia donava de si, i com en un miracle he trobat a tots aquests que he anat comprant al llarg de la meua vida, hi ha més, com Narciso Yepes, Chapí, Serrano, Rosa Savater, i d'altres.
Tots amb la Inconsciència de Déu hem fet el que hui és la nació de nacions anomenada Espanya, música, llengua, llengües, bous i l'home catòlic, quatre registres per a un nuc, tan ferm com el gordià.

dimecres, 18 de juliol de 2018

Clamar en el desert


“Qui ets tu?” Ell confessà i no negà; confessà: “Jo no sóc el Crist” I li preguntaren: “Què doncs?” “Ets tu Elies?” Ell digué: “No ho sóc” “_ “Ets tu el profeta?” Va respondre: “No” Aleshores li digueren: “Qui ets, doncs, per a què donem resposta als que t'han enviat? Què dius de tu mateix?” Digué ell: “Jo sóc la veu del que clama en el desert: Rectifiqueu el camí del Senyor”.
Podria semblar que estic sembrant una rectificació a tots els qui m'envolten, no, no és això, simplement he de dir que el món funciona com una bassa d'oli, si en una part l'oli està crescut en l'altra baixarà el seu nivell, però amb naturalitat tendirà la bassa a igualar-se.
Estem immersos en una globalització, com hi ha hagut moltes en tota la Història, que han portat al seu darrer terme a una guerra, no podem seguir globalitzant fins al final, hui una guerra, deguda a la màxima globalització, és a dir, de tot el planeta, seria la fi.
Hem de tendir a desglobalitzar la globalització, hem de fer una globalització desglobalitzada i atomitzada; què vol dir açò? Que hem de seguir amb la tècnica i la informàtica, escorcollant-nos cap endins i no cap enfora, amb l'espiritualitat i una involució controlada i pacífica, una mitja involució, hem de rectificar el camí que ens ha portat al bonisme i a la lluita de classes i de sexes, no tenim altra eixida; però no vos equivoqueu, no ens calen totalitarismes, ni de dretes o yang ni d'esquerres o yin; i com que jo estic una miqueta en el lloc de Joan, quan parla al “Testimoni de Joan” (que encapçala l'article) que clame en el desert tinc l'única fe en l'Inconscient col·lectiu, el Gran Altre o Déu.
S'ha de fer o hem de fer una desglobalització no només econòmica, sinó política, amb autonomies reals a tots els països amb minories lingüístiques i religioses, que conformaran una equitat del registre, el tercer, lingüístic-religiós.
No hem de pretendre un feixisme desglobalitzador, que ho és de globalitzador en les macroestructures nacionals en detriment de les xicotetes nacions i clans, tampoc hem de fer-ho amb un neo-boltxevisme globalitzador de la igualtat, sinó democràcies reals desglobalitzades i atomitzades allà on siguen històricament possibles, mantenint cultura, ciència, tècnica i tots els oficis i actes humans, doncs tots, hòmens i dones tots absolutament som necessaris, però en la seua justa mesura.

dissabte, 14 de juliol de 2018

Despertí

Despertí d'un llarg somni
i no estaves amb mi,
no jaies al nostre llit,
ni passejaves ni habitaves
la nostra casa.
Era cert i immens el meu dolor,
però si t'havia somniat
beneït somni,
doncs abans de morir
es perd tot i només ens
duem a la mort allò viscut.
I per l'amor de Déu que et vaig viure.



divendres, 13 de juliol de 2018

Un miracle col·lectiu


Ara fa un any hi va haver un miracle col·lectiu del que hui estem trobant els efectes, dos estreles es van unir canviant la configuració espai temps de la Terra, efecte del que estem patint o fruint hui en dia, encara.
Com si d'una casualitat es tractara hi va haver una entesa entre tots els discursos humans i després seguidament l'aparició de la nova estrella, tres persones, guiades per tres mags van donar l'ultimàtum o el que calia fer per a salvar la Terra, una d'elles era Lore ak.
Hi va haver un home, guarde el seu nom, que va sentir-se extremadament pagat, l'estrela pensava, era seua, però en un acte internacional va ser contestat; la realitat és aixina, jo també he abastat grans fites, de fet tots ho intentem, d'una manera, disciplina o altres, i quan penses que has abastat una gran cosa, és quan ja te n'has anat de la fina línia del trellat.
La cara se'l va mudar, a ell i a la seua mare, però el cert és que nosaltres, els hòmens som qui fem la nostra realitat, fins i tot els planetes i estreles.
Saber això t'acosta més a Déu, tot i que un dels quatre descobridors d'aquesta estrela va dir que res no tenia a vore Déu, un altre va deixar el dubte, i dos d'ells van deixar tot a Ell.
El cert és que allò espiritual resta absolutament enfosquit i gràcies a aquesta foscor la vida té un desenvolupament que juga amb les veritats a la llum i les veritats ocultes, fins trobar a poc a poc les raons últimes de tot.
L'estrela d'Orient es va repetir, però sense massa soroll, llàstima? No, la vida.

dissabte, 7 de juliol de 2018

Quan els "hipsters" es tenyisquen la barba


Segurament eixe dia jo ja no estaré entre els vius, sinó que m'hauré anat amb la meua família difunta més enllà del temps i de l'espai, però una xicoteta escletxa entre els meus llavis donaran lloc a un menut somriure.
No hi ha cosa més coenta que un mig vell tenyint-se la barba i pitjor encara el bigoti.
El feixisme haurà donat lloc a un món inhòspit, cridat pel feminisme i altres ismes que em calle per no ferir susceptibilitats, potser ja no visca tampoc ma mare, ni el meu germà, ni la meua dona, no ho desitge, però em fa por el món que hauré deixat.
Tan roí he sigut? Em preguntaré. Doncs a cada persona se li regala un trosset de món, de realitat, i cada persona fa d'ell la seua obra, o la seua ombra, sí, fent i desfent.
Però tant és aixina que espere esmenar-me i tot sabent que abans de morir ho perdem tot, com bé em conta el meu iaio, esperaria deixar un món una miqueta menys traumàtic als qui em sobrevisquen.
Com m'ho faré? Encara no tinc ni idea i, ja no em queda una llarga vida per a descobrir-ho, caldrà que em pose mans a l'obra i, sabent també que entre un grapadet de mags fan la Història i la realitat, demanaré, de fet ja ho estic fent, a Déu, que tot passe pel millor dels carrers, que aquest món que jo deixe, quan el deixe, siga d'allò més habitable.
Gràcies, Senyor!

dimarts, 3 de juliol de 2018

Marit i muller sota el mateix cap. A punt per a perdre la dona



La meua dona té una malaltia per la qual necessita del recolzament mèdic, constant, tot i que jo poguera o desitjara obviar aquest recolzament fent-li'l per la meua banda, seríem obligats, i jo no puc parlar a la meua dona, degut a la seua malaltia, ni fer-me'n responsable, ni quasi fer-me'n càrrec com a baró que sóc de la meua dona, jo sóc el mascle i per això no puc, salvant l'autoritat que em puga quedar amb el fal·lus ja mig perdut, jo no puc utilitzar l'autoritat del botxí i la víctima de Hegel, tampoc no puc fer servir l'autoritat del Saint Tomme, Saint Homme, sinthôme, doncs aquesta autoritat està infamada per tota la cultura actual.
Només em queda fer cas a la del discurs universitari o de la ciència, que quan assoleix tot el poder pot portar a règims autoritaris, com també a situacions de recés en un o altre partenaire si xoquen.
Si jo, que acompanye a la meua dona a activitats terapèutiques rep crítiques per la seua higiene de tabaquista, o per la forma de ser d'ella, o pitjor encara, són bolcades sobre ella, no tinc més que un dilema, posar-me en favor de l'autoritat, amb la qual cosa la meua dona es desencisa de mi, i es pot arribar a desenamorar, amb el que açò suposa, o posar-me al costat de la meua dona, amb el consegüent cabreig de l'autoritat.
Si sóc neutral és un fort colp a l'afecte de la meua dona, que sens dubte li farà canviar la seua visió sobre mi.
I finalment, perdut pràcticament el fal·lus amb la relació amb la meua dona, si faig servir l'autoritat com al seu partenaire, per a fer costat a les demandes dels caps, per la força, a banda de que la relació botxí-víctima no va amb mi, podria ser llufat de violent domèstic.
Sí, així estem els barons i amb respecte a cert tipus de malalties, jo voldria que se m'escoltara, i sense odis, ni rancúnies em feren una mà, em llançaren una maneta, el meu patiment és tan gran que van a ser dos els qui estiguen en la situació de la meua dona, que segurament s'entera de tot.
Només demane pietat, si no cristiana, humana.

dilluns, 2 de juliol de 2018

Rols i mantres sexuals


Tot i que els discursos histèric i de l'amo no depenen de cap tipus de conducta, sí que se sap que les dones, si volen estar disposades a la penetració del baró han d'estar al discurs histèric, si més no mentre són penetrades i per la seua banda el baró ha d'estar als discursos de l'amo o del capitalista, si vol tenir una erecció factible d'esdevenir en penetració.
El baró capitalista “compra”, sempre entre cometes, a una dona per a posseir-la, mentre que el baró amo la posseeix i, tot i que un home que transite les més hores del dia pel discurs histèric no ha de ser “homo” en tots els casos, sí que és necessari que a l'hora de fer l'amor amb una dona se n'isca d'aquest discurs i entre en el de l'amo o en el capitalista.
Dit açò he d'apuntar que si un baró (i és baró tot aquell que té penis, i no parle amb connotacions sexuals) fa el rol que normalment a la llar li correspon històricament a les dones, i mentre “furte” aquest lloc a la seua dona, no tindrà cap problema en traslladar-se a l'hora de fer l'amor amb ella als discursos de l'amo i del capitalista, perquè haurà pres aquest rol des de la conquesta, típica dels discursos de l'amo i del capitalista; però si els rols de la llar ja han estat posats per la força del costum en la parella i, han estat donats al baró per obligació, aquest es posarà per la força de la insatisfacció, en el lloc histèric o de la queixa i li serà, en una situació crònica, és a dir, en què una dona li obligue a actuar amb el rol femení, li serà molt més difícil posar-se en el lloc de l'amo o del capitalista, discursos que frueixen del “manar” i del “tenir”, i és amb aquests verbs bolcats sobre la nostra dona, que ens permeten, i no altres discursos, fer l'acte de l'amor, la penetració.
És per això que el gaudi anal s'estén entre l'”hètero” com a forma de gaudi sexual ja “normal” en la parella, doncs el lloc de dona és en certa manera, i com resa una coneguda frase en el món gay, de dominat i de submís, tot i que només a l'hora de fer l'amor, i tot i pensant que hi ha dones físiques que estan en el lloc de barons i a l'inrevés, són frases aquestes amb què els enamorats frueixen de llurs parelles, doncs són mantres sexuals.

dimecres, 27 de juny de 2018

Educació; democratització i institucionalització dels períodes iniciàtics


Jenofont va ser deixeble de Sòcrates i alhora mercenari, soldat; hui amb la elitització de la intel·lectualitat, que pensa que sent diferent a la major part d'hòmens, açò sembla un acudit, però no ha estat més que una moda el fet de la separació entre yin i yang, cos i ànima, entre intel·lectualitat i acció.
Es pot fer que un xiquet no patisca? No. L'Home ha intentat d'ençà temps immemorials institucionalitzar i democratitzar tots els sentiments humans, des de la Pasqua al Ramadà, per a fer passar moments de crisi en tots els aspectes de la vida humana, crisis periòdiques i normalment anuals, que poden tenir o tenen, de ben segur un aspecte diví i, que han arribat a la mateixa educació.
Què és o en què es basa la nostra educació? És un intent d'institucionalitzar els rituals d'iniciació, els períodes o camins iniciàtics. I què són aquests períodes iniciàtics? Són períodes a la vida on les persones han de trobar-se amb el “mal” per a poder aprendre el bé i per a poder dur-se en la vida amb les majors garanties; els grecs tenien el Temple d'Asclepi, on el futur savi o filòsof havia de passar per grans períodes de patiment, de vegades extrems, com ara xicotetes gàbies on es jeia a l'alumne al costat de serps i altres animals perillosos, per a què aquest, si aconseguia sobreviure, fregant la mort, poguera desenvolupar-se de la manera més sàvia, valenta i vàlida.
Però són lògics els actuals sistemes educatius? En què pares i professors posen un llit de coixins, no obstant amb la manca de sexe i d'esperança a l'alumnat? Penseu que el filòsof, per a ser-ho, ha de perdre en un moment donat l'esperança, el fal·lus; però en la nostra educació se'ns obvia l'espiritualitat en vistes a un utilitarisme científic que ens allunta per sempre més de l'esperança, ja no tenim esperança, el fal·lus esperat del vell professor, que ens educa per a ser objectes, objectes d'una maquinària sense ànima.
I com a tal pot matar literalment a l'alumne, abocant-lo a ser un ésser solitari i malalt o pitjor encara un producte per al consum dels altres i de si mateix, però és potser o són potser les malalties mentals la nova ritualitat? El nou camí iniciàtic del que si ens eixim serem més forts, més savis?
Jo crec que sí, la mercantilització del subjecte ha estat un període històric per a què es produïra la revolució industrial, primerament i, després la tecnològica i la informàtica i amb aquestes el canvi de paradigma en la comunicació (Vore en aquest bloc l'article “Ja ha canviat el paradigma de la comunicació) que ha portat l'entrada a la Nova Era, on gairebé estem ja en el VIII Any de Déu, Crist i Donís; en què les guerres, a poc que passe el temps i el deixem passar dòcilment, tot i que vigilants, seran aquests períodes d'iniciació, per tant individuals, tot pensant que els amos ja saben que no hi hauria lloc a la seua vida després d'un conflicte col·lectiu i global.

dilluns, 25 de juny de 2018

La Comunitat Valenciana, del ninguneig fins al protectorat


He estat a punt de titular aquest article amb paraules més fortes, com ara espoli o despulla, però no és amb violència com es ninguneja a aquest país, a aquest regne o a la mateixa confusió del nom, sinó amb la norma, i emparats sota una llei, que fa primar sempre a Castella, el botxí hegelià, contra València, la víctima, també hegeliana; tot i que hi ha hagut moments d'espoli, certament, en la història d'aquest poble.
És cert que la relació entre sexes sempre és asimètrica, però l'element femení espera sempre, i resulta sempre una llarga espera, el reconeixement del masculí. No, no és casualitat que l'estàtua de la dama d'Elx estiga a Madrid, de què pràcticament, tot i suposar el 13 % del país, no se'ns anomene a la televisió espanyola, jo la solc anomenar castellana; si no és per motius luctuosos; que ens hagen llevat la televisió dels valencians, i siguem junt a Ceuta i Melilla i algunes comunitats xicotetes les úniques en no tenir-ne fins a la nova restauració.
Penseu que tota l'obra de Sorolla no és al nostre territori, a museus valencians, em podreu dir que la va vendre al millor postor, però penseu que sense un bon govern i valencià poc es pot fer pels nostres, que s'haja desmantellat tot el teixit industrial valencià, des del ferro fins al tèxtil, passant per l'agricultura, la taronja, que ha mantingut a Espanya durant més de tres dècades, que s'haja desmantellat també, sí, també, el sistema financer valencià, que hi haja un monument, no recorde ara el nom, que ha estat traslladat, pedra a pedra a la Comunitat de Madrid, que se'ns haja aïllat dels nòduls importants del corredor mediterrani, primant Barcelona i Saragossa i el corredor central i cantàbric, que quasi se'ns haja assimilat lingüísticament i que després de tot no ens deixen un sistema educatiu íntegrament en valencià, tot i haver-nos endeutat el govern castellanista valencià dels darrers vint anys amb quaranta mil milions d'euros.
Potser és un munt de casualitats, però jo no hi crec en les casualitats, quan tot i ser després d'Andalusia i Extremadura i alguna més l'autonomia més pobra de l'estat, i encara som la segona que més dóna a aquesta Espanya que ens ignora.
Si no estiguérem al segle XXI pensaria que estem vivint en un protectorat espanyol, com ho van ser Guinea o el Sàhara, ben cert que m'ho recorden tots els dies aquells que volen, dia sí, dia també, fer-me canviar de llengua, fer-me passar al castellà amb males maneres o amb manipulacions, o ens neguen el que per raó de sentit comú és nostre.
Fins quan valencians?

dissabte, 23 de juny de 2018

Per què amaguem la violència femenina?


Cada dos o tres dies em ve una notícia d'un mitjà independent on una dona mata o maltracta a un home, per què això? Per què aquestes notícies no ixen a les televisions ni als mitjans diguem-ne “normals”?
La meua primera explicació ja l'he exposada moltes vegades, l'enveja del penis femenina xoca contra l'angoixa de castració masculina, amb el resultat de què ambdós s'ajunten i creen l'amor i amb ell l'objecte “a” o punt màgic o diví.
Però estem fent un gra massa, ni som els mascles uns rucs, ni són les femelles unes santes a les quals cal super-protegir, paraules com himen, mascle i altres han estat excloses pràcticament de la literatura, el poder feminista i dels homosexuals ha pres una postura desficiosa amb el mascle, ja quasi prohibit.
Però no imaginem que el món funciona només amb aquestes tres forces, sinó que també hi ha persones a la cimera o a la base del rombe tròfic que s'encarreguen, ens encarreguem de fer aquesta mala premsa del mascle; però vist des de la conspiranoia podem pensar que hi ha una voluntat nascuda d'uns éssers amagats en fer una guerra mundial controlada per a baixar la població de la Terra, cridant a moviments com el feixisme, també pot ser que es vulga inocular l'enveja del penis al mascle, feminitzant així la població i homosexualitzant el planeta en vistes a una baixada dràstica de la població.
Totes aquestes dues solucions són somnis, irrealitzables, la destrucció o eliminació d'un sol discurs, o el canvi de percentatge dels seus components sempre crearia una reacció en cadena imparable i impredible.
A no ser que entre conspiranoia i autonomia de moviments ningú no sàpia el que fa, ningú no sapiem al que juguem.
El decreixement sembla que va fracassar a Europa, però és el canvi de consciència l'única basa, morta ja la intenció d'eixir a altres planetes degut a l'entropia.
Però si volem evitar les guerres i crisis reguladores ens cal un canvi de consciència, que tinguem clar, mitjançant l'únic que ens queda, l'educació, que sapiem el que suposa tindre fills.
Potser la major part de les persones s'ho pensarien, potser eixe constrenyiment a l'hora de parir seria la solució.
La Xina va controlar la població, però ens haurem de controlar nosaltres mateixos?

L'última mirada


Puja a l'avió, al vaixell o a la pastera i com Lot fa una darrera mirada a la seua esquena, darrere li queden dos pares morts, uns pares amants, que li donaren la benvinguda a aquesta experiència de vida, que hui és infern.
Darrere li resten els amors passats i, potser algú ha deixat la nina dels seus ulls, una dona amant amb la què ha procreat fills, on queda el bes en la foscor de la seua sala d'estar o de la seua cabana? On queda aquell manyac que li feia oblidar totes les melancolies, que hui sent com una muntanya damunt d'ell?
Haurà de travessar la mar, la por li és lleugera, tot pensant i sentint que deixa una vida arrere, que s'allunta de la mort només per a fer-li l'ullet, potser mai no sabrà res d'ells, i si en sap, no sabrà vore les seues llàgrimes, no vorà ni sentirà els seus abraços.
Prompte un cap de faena li donarà ordres, treballa més fort! Vine de matinada! Matina! Cull taronges, bresquilles o raïm!
I ell, decebut, trist i sol li farà cas, en el millor dels casos alguna carta o correu electrònic li arribarà del seu amor, i amb la incertesa de si ja ha estat oblidat per ella contestarà.
Però el món li donarà una segona oportunitat, podrà mantindre el seu lligam amb fills i esposa pels enviaments de diners que amb la seua sang guanya, una vegada més, els diners, l'argent, aquell Esperit Sant unirà els trossos que li queden de la seua família.
Benvingut a la nostra terra o a la teua falsa terra, serà l'entrada que aquell cartell li durà.
I haurà d'aprendre un nou idioma, és imprescindible, resarà al seu Déu, l'únic que li queda i esperarà l'impossible, el reencontre, la tornada, que de tant en tant es farà realitat.

dimarts, 19 de juny de 2018

La bonhomia d'una família despresa


Ahir vaig conéixer Josep, un home que demanava diners al carrer, he estat amb ell moralment correcte, hui ja viu amb nosaltres, que ara som tres? On mengen dos mengen tres.
M'ha dit que coneix una família que també voldria instal·lar-s'hi, li he dit que sense problema, que vinguen, la sorpresa ha vingut en adonar-me de que eren huit més.
És igual, m'he dit, on mengen tres, mengen onze.
I han portat tota llur família que han vingut amb matalaps i mantes, com vaig a deixar al carrer a trenta-cinc persones? Però ni una més, ni una més!
Ah! I que es paguen tot allò seu o cridaré a la policia per traure'ls-en fora.
Què s'han cregut que sóc jo? Una ONG o l'església? I Després malparlen d'ella.
Jo, que era una bona i servicial persona he esdevingut en un guarda-fronteres, és la vida.
Hi ha coses que no són blanques o negres, hi ha de tots els colors, però mai blanc o negre i, ho he sabut quan m'han desnonat per no tindre diners per pagar la hipoteca.
Tota la meua colla ha marxat, potser buscant un altre sostre, que els vaja bé, però si isc d'aquesta viurem només a ca nostra la meua dona i jo, dos només i ben feliços, contents i avinguts. Potser havia de passar-me açò per aprendre, mai no se sap, però dos només.

dimecres, 13 de juny de 2018

Ja tenim televisió pública valenciana


Escric quatre dies després de la inauguració de la nostra televisió per a poder escriure amb major rigor, després dels dos primers dies d'eufòria, en què hem estat en el “trending topic” de València i Madrid ja han aparegut les primeres veus crítiques, uns des de l'auto-odi valencià-castellà pensen que la manera de parlar no és l'adient i des de l'auto-odi valencià-català diuen el mateix, però en sentit contrari, falta i abundància de catalanismes.
Alguns catalans han tingut la barra de malparlar de la fonètica valenciana, pensant en una aproximació dels dos parlars, molt lloable, però ells no mouen el seu cabàs.
Jo, personalment estic més que content, les notícies, tot i ser el govern valencià d'esquerres, no han dubtat en fer notar els desficacis dels nostres governants, potser hi haja un sol programa, el d'humor on clarament es veu la seua tendència esquerrana; en tot allò altre “À punt” no té res a envejar a cap canal hispànic o del nostre domini lingüístic, parlen més els entrevistats del carrer que la gent de la casa, cosa que crea un escenari altament plural, des dels castellà-parlants de les zones d'interior fins tot el ventall o vano de parlars valencians i, com a una gran iniciativa, costosa en esforç de la gent de la canal, es prima l'aparició de les persones valencià parlants i les zones rurals o de ciutats xicotetes sobre les grans ciutats, i es prima per sobre d'altres llengües com la castellana, cosa que fa que se senta més la nostra llengua valenciana que en les tres televisions valencianes públiques anteriors, en què molts dels entrevistadors es passaven al castellà quan l'entrevistat parlava en aquesta llengua.
Se sent per primera vegada música en valencià i, ixen escriptors en la nostra llengua, al remat és una televisió molt valencianitzada, com cal, i és realista amb els diferents parlars valencians.
No comprenc com certes persones la poden criticar amb tanta facilitat, sent una obra tan gran la que estan duent a terme els nostres periodistes; no sabria destacar a ningú, tots són fantàstics, com la nova televisió, que sobretot és valenciana.
I un pilot que em fa pensar que és una bona televisió i valenciana és que ma mare va plorar en vore-la començar, i troba suficient la quantitat de valencià que s'emet.

dimarts, 12 de juny de 2018

La revolució simbòlica no serà escrita, serà llegida


Lacan amb la nova creació o la refundació de la psicoanàlisi amb la seua manca de la manca, el final o avorriment, on les coses es trenquen, on la vida acaba; Heidegger amb el concepte de concepte, el temps de deconstrucció de la cosa; tots han intentat eliminar eixe final autodestructiu o destrucció, eixe final de camí, jo crec que hem de posar-nos el límit en nosaltres, com a fills de Déu, amb tota humilitat, és el que vull dir, però no ens equivoquem, no podem, ni devem, ni ho farem, obligar al final del proïsme, de l'altri, sinó pair un aprendre simbòlic de la nostra fi i el pacte, el compromís amb el més sagrat de l'acceptació del nostre final, comprenent que cada final individual suposa per la llei d'allò no-tot femení, una nova espenta per a un inici col·lectiu.
Deu haver tres maneres d'invocar Artemisa, la deessa de la cacera, a la idea de l'abundància, la que posa en joc el cos, la que ho fa amb l'ànima, amb l'essència, i el fruit de la unió d'aquestes dues, la manera dionisíaca, el sis i la manera apol·línea, el set; junt amb el resultat de la unió que en resulta, que és l'amor, sermpre vivificador i creador.
Les idees, l'essència, les ànimes, els símptomes es valen de la matèria en una contradicció paradoxal per a fer-se tangibles, és a dir: Podem dir que el nostre revesavi existeix? Jo estic convençut de que sí, el que passa és que es val d'un ésser ens o persona material amb la que es fa visible, i així com el nostre revesavi també es fan tangibles les diverses divinitats.
Els primers arquetips humans clars i, en açò coincideixen molts autors en diferents versions simbòliques, són morir i matar, i al mig, com un miracle el fet de donar vida, les societats primitives basades en l'intercanvi, necessitaven eixe oferir i llevar la vida, en aquest cas sota el comandament de l'amo sobre l'esclau, l'oferir i llevar la vida o part d'ella del primer sobre el segon i cadascun en el seu si, amb l'aparició de la moneda els sacrificis humans que eren una eclosió d'aquesta plusvàlua i, també primer arquetip, van ser substituïts per la plusvàlua simbòlica, els diners i amb ells la programació i creació sobre el paper i de facte de lleis que regulaven les diferents relacions entre amo i esclau, fins arribar al capitalisme, el treball a aquest sistema està completament regulat, tot i que hi ha, degut a les desviacions de tot amo, fins i tot de l'esclau, un intercanvi de forces per a mantenir l'equilibri entre amo i esclau, víctima i botxí, l'equilibri de la vida, a aquests vaivens els va anomenar Marx lluita de classes.
Hui amb la mort per autofagocitació del sistema capitalista llegim una altra solució i, dic llegim, perquè no és que ningú estiga planejant-la des de foscos poders fàctics ni d'una manera conspiranòica, sinó que espontàniament va sorgint a poc a poc com corre un riu fins arribar a la mar, aquesta solució és la de la creació d'un nou valor simbòlic del matar o morir, de l'Eros i Thanatos freudià, cada home podrà triar, qui ho vulga i arribe a ser-ne conscient, la seua mort simbòlica degut a donar-la simbòlicament a eixe “altre”, persona a qui estima o odia o les dues coses alhora, i que sobretot desconeix profundament, i hi ha qui matarà simbòlicament per amor per eixe a qui pel mateix motiu estima i admira o odia, o sengles coses alhora.
I açò serà possible perquè la plusvàlua del capitalisme serà eliminada, i el discurs capitalista, un dels cinc discursos humans, que com ja hem explicat es basa en l'oferiment d'eixe cos o part d'ell en el treball o en la vida i la mort, està a punt d'arribar a la seua consumació i a la seua fi consegüent. Les plusvàlues del capital seran proscrites i apareixeran les plusvàlues provinents d'eixa simbolització de la mort i de la vida.
Un exemple pot ser aquella dona que pensa amb fe, perquè serà la fe la que segelle la simbolització, una fe que crea (de fet morim quan ens ho creiem i tots fem aquesta equació tot i que inconscientment) i llegeix de la consciència universal o Déu, un exemple, dic, pot ser la dona que ofereix simbòlicament la seua vida als setanta anys si el seu fill té una vida plena i feliç, i l'ofereix amb tot l'amor i en el miracle de sentir l'aprovació de la seua consciència més divina, la llei del Pare, el seu si.
El resultat no pot ser sinó la valentia de saber que tenim una vida finita, l'acceptació de la mort i la certesa de que hi viurem fins que aquest moment arribe i, l'oferirem per amor d'eixe a qui estimem, tot i que sabrem també que la mort sempre ens arriba sense adonar-nos-en.
Va haver figures divines com Sòcrates, Prometeu, Crist o Heidegger que van morir pels homes, i van posicionar-se en favor del nazisme en el cas del darrrer, però ho van fer d'una manera tangible, calia que la Història s'assabentara de que tota vida té un preu, abans del gran salt de la consciència, la simbolització de la mort, i van hipotecar llurs vides i llurs ànimes fins i tot pel bé de la Humanitat, la Història no deixa flecs a la bona de Déu i, tot sacrifici té repercusions holístiques immenses i incommensurables, si Heidegger va portar l'anticrist o la Dona nietzschiana al poder per matar per amor, per fer veure a l'amo que ja el plat no aguantava més foc, Crist o Sòcrates van morir pel fet de que l'Home poguera sentir-se lliure de culpa, doncs com ens van dir, tots som de culpables, tan com d'innocents, i viure és ferir i jutjar, és una condició si ne qua non de la vida, però ja no hi haurà més morts tangibles.
Prometeu va ser el primer, en aquelles terres àrides per primitives, qui va llevar el foc als déus, als amos, el foc de la consciència i del saber, i va democratitzar-lo donant-lo a tots els homes i, finalment a hores d'ara, consumit el sistema capitalista ens arriba la gran revolució, una revolució espontània i que cau com la darrera peça d'un puzzle arredonit, tot i que sempre obert, la simbolització de la vida i de la mort, per a llevar la injustícia, tot i que sempre hi quedaran flecs pendents, lògicament, com en tot sistema, per a llevar la injustícia del babau l'últim, típic del sistema capitalista, que ha portat tantes bosses d'injustícia i pobresa fins i tot en països on les rendes eren les més elevades i, què parlar de l'empobriment de la vida al planeta. El futur és una incògnita que alguns ens entestem en llegir, per fe, per esperança en eixe futur i per la caritat que farà que la llibertat siga condició innegociable per al nou sistema, que no sé ni tinc la certesa matemàtica de quin serà el lloc de la seua localització, ni el seu triomf final, doncs si arribarem a una veritat serà que la lògica no serà només la de l'amo en eixe futur proper, sinó la de tots els homes en llibertat.

divendres, 8 de juny de 2018

La llengua que parles i el nacionalisme


Hui, un amic, descarant-se amb mi m'ha preguntat: Tu ets nacionalista? Segurament en vore, que com ell, jo parle sempre en llengua valenciana, li he fet vore que allò meu és una qüestió familiar.
Jo li he dit que no. _Jo no sóc res i si em vols etiquetar fes-lo amb Vicent, que com el teu, és el meu nom.
Seguidament m'ha dit que ell era independentista, s'ha portat tot el kit de l'auto-odi valencià-català, independentista, quatribarrat, nacionalista, pancatalanista, etcètera.
S'ha quedat sorprès quan en preguntar-me quina senyera preferia li he dit que la de Jaume I, la coronada i després ha seguit amb les seues preguntes, volent saber si jo preferia la denominació de país o comunitat; li he dit que a falta de regne, que és la que havia tingut València sempre, vàrem arribar a un acord entre valencians per anomenar-nos comunitat, que era finalment per la què em decantava.
Ja amb tot açò m'ha preguntat una miqueta astorat: _Però per a tu el valencià i el català són la mateixa llengua, no? Li he dit que no tenia una resposta clara, sí per un costat, perquè jo parle el 80% de les paraules del català i un català parla el 80 % de les paraules d'un valencià, però que cada poble havia de tindre el seu simbòlic propi, tant a senyeres com a llengua i denominacions.
Finalment m'ha preguntat què opinava del partit polític “Compromís”, li he dit que és l'únic que defensa la llengua valenciana i que romania en una lluita interna que el podia portar a la debacle o al triomf.
De fet no han votat més de 400.000 persones a la ciutat i àrea metropolitana de València a aquest partit si albiraren que d'un dia a l'altre ens anaren a encalomar la senyera quatribarrada. Li ha sorprès, és lògic, no ha xafat, tant com jo, els carrers de València i li trac més de quinze anys.
Si per alguna cosa ha triomfat “Compromís” és per la seua separació del nacionalisme català, tant és aixina que bastaria amb una política catalanista, alluntada dels interessos valencians per a perdre gran part del seu electorat, si més no, a València ciutat.
Compromís” ha apostat per la Senyera del rei en Jaume I, tot i que amb mà esquerra també per les diferents senyeres de la Comunitat, a les quals deixa fer, i és conscientment o inconscient l'única manera de portar el món, tolerància a totes les manifestacions simbòliques, ja siguen valencianes, espanyoles o turques.
Finalment ens hem donat la mà i ha partit, se n'ha anat tranquil·lament, nosaltres, la meua dona i jo, ens hem fumat un cigarret i també hem tornat a casa.

divendres, 1 de juny de 2018

El cafè instantani


Aquesta vesprada la meua dona s'ha fet un cafè instantani i baix la meua bocabadada mirada s'ha llançat cinc cullerades de cafè. No, no ho fa molt sovint, però la seua son, deguda a una llarga sesta li ha fet apetible un bon cafè doble.
Amb açò m'he quedat preocupat per la seua salut, però si una cosa té el yin és que les més de les vegades fa de botxí del yang, aquest ho és quan ja rebenta, i de forma factible, però el yin ho va fent a poc a poc, lentament, a foc lent, espaiet. Tot i que si voleu que vos diga la veritat, aquesta és que ningú no sap el que vol el yin, ni és bo que se sabera.
El comès del yin és el de desemmascarar al yang, ja en l'acte de l'amor com en qualsevol faceta de la vida; qui ha dit que el yin té un límit? Sí, tots estem imbricats degut a la pansexualitat humana, tots tenim límits, però el yin pur no en té, és l'infinit, front a l'absolut del yang pur, i per tant aquest últim els té molt presents, i és el yang qui s'encarrega, com el cap d'una faena, de posar-li'ls al yin.
Jo hauria d'haver-li parat la mà per a evitar que es posara les cinc cullerades, però quan has passat deu anys vivint amb una dona i vols que l'amor seguisca saps que l'única manera de que les coses fluïsquen és fer i deixar fer.
Ella, la meua dona, tampoc no em posa límits al meu tabac ni al meu cafè i no m'agradaria que una volta decidit a prendre'm un em diguera que no m'ho beguera.
El cert, si és que sabem alguna cosa, és que les dones femenines tenen eixe desemmascarament del yang a l'hora de l'acte sexual, en fruir de l'orgasme vaginal, si es pot anomenar així, i mai o quasi mai del clitorià, cosa que faria que la dona, en tindre'l, buscara altres nius.
Una altra cosa són les dones yang, que gaudeixen irremeiablement de l'orgasme clitorià i del vaginal alhora, tot i que més del primer, factor sine qua non per a que puguen unir-se a un home yin, que també, quan pot, hi arribarà al seu gaudi fàl·lic; però el femení, l'anal, ho haurà de sublimar, com jo ho estic fent, en l'art, la ciència, la filosofia, o en la cultura en la més àmplia accepció de la paraula, tot i no ser la meua dona una dona yang sinó yin. I gràcies a Déu, malgrat el llarg cafè que s'ha ficat entre pit i esquena.

dimecres, 30 de maig de 2018

El futur que ens espera en despertar a sentir al Crist de Cadaquès


Minimitzar els efectes dels nostres actes, sentiments i pensaments és la meua gran il·lusió i, la religió o l'espiritualitat té molt a veure per a què es produïsca aquest fet.
Un malalt sempre és de cos i d'ànima, del primer tangiblement i de la segona com a producte del pecat original, o com ho explica la ciència o la física quàntica, de la repercussió de cada acte, en recordeu-vos de l'efecte papallona.
Si ho mirem bé i, em calle moltíssimes coses que per respecte al "Huit" (déu en minúscules), a la vida i a mi mateix, no dic, quan una religió, en aquest cas per als qui enfolleixen en canviar de “lloc” psicològic, els calents, quan una religió fa una ofrena a la seua Vestal o Deessa fa una litúrgia barrejant el pa amb un líquid sagrat, açò és el que els filòsofs de la sospita van interpretar com la lluita de classes, el complex d'Èdip o la mort del Pare, una barreja de menjar, cos, i de líquid, essència, que es produeix o explica millor la realitat i d'una manera positiva, una mena de violentament o sacrilegi, malgrat les connotacions pures i santes de totes les religions. Mentre que els freds emmalalteixen del cos, en canviar de “Lloc” psicològic, hi ha una mena de sacrilegi, en aquest cas en barrejar pa i vi, sagrat i profà i, en el cas de la mort del Pare o del complex d'Èdip pel violentament d'aquest i, en definitiva aquest principi és l'axioma de tota vida, de tot ens, de tota cultura, en el violentament del Pare o la celebració sagrada de la Litúrgia canviem de lloc psicològic i esdevenim fills de Déu, en el cas religiós o homes “alliberats” en els altres casos, tot i que mai no es pot parlar d'alliberament, doncs dins del discurs histèric mai no es pot aconseguir el ple desemmascarament del de l'amo o del capitalista i llurs discursos, per la seua condició, l'histèric, d'histèric, sempre amb la pregunta que creà la Història, què vol la mare? i que no té una resposta en vida, és a dir, en la vida d'un sistema, és per tant una pregunta que viu en el moment en què es planteja i mentre es planteja, en el camí cap al seu desemmascarament.
No han observat cap vegada que inexplicablement sona una “mascletà” o passa quelcom xocant, per exemple ací a València en acabar una obra de teatre o una pel·lícula interessant en la que els freds han tingut calfreds i els calents han plorat? Hi ha sempre o gairebé sempre una repercussió als nostres actes, de fet passen moltes vegades inadvertides, però a un observador atent no se li escapen, tot i que la realitat depèn de la nostra manera de veure-la en un miracle de creació com a observadors, alhora que una contradicció paradoxal, és a dir, el que nosaltres veiem potser no ho veja ningú més que nosaltres, tot i existir.
Per als freds l'ofrena és un sacrifici, com per exemple portar l'americana a la mà en cas de no agradar-te portar res a la mà. Per això les esglésies, en el cas de la cristiana, la Pedra de Pere i l'ànima de Crist, Déu o l'espiritualitat han instituït els dies festius sagrats i profans, com ara la Setmana Santa en el cas del cristianisme o el Shabat en el cas del judaisme, etc. I solen coincidir amb períodes de crisi sexual, de classe o social, o d'identitat, que correspondrien a Freud, Marx i Nietzsche. Amb la despertada d'aquest tipus de persones representades en el Crist de Cadaquès, el que anomenaríem cruelment (Jacques Lacan estava casat i s'hi autoanomenava), les “folles” i portar-les a la vida en tots els seus llocs psicològics (és a dir, que pogueren viatjar per tot el ventall pansexual o psicològic humà) portaríem que el llindar del boc expiatori baixara a les coses, animals o millor vegetals i amb les conseqüències minimitzades per simbòliques, ja no seria “la folla” el cap de turc o boc expiatori sinó que per a la creació de l'ombra de les nostres accions, ho serien les coses materials o millor els vegetals o animals.
Tot i que hem de tenir en comptes que la masculinitat i la feminitat són una artificialitat en la majoria dels casos; en fi, finalment transcriure-vos la frase de Nietzsche al seu darrer llibre, que per cert, diuen que no va ser escrit per ell, que va ser un llibre apòcrif, però potser era un descans el fet d'ésser escrit en anglès, quan tota la seua obra havia estat escrita en alemany, però l'axioma de tota comunicació és l'engany i, com a tal va ser escrit per ell o per la seua germana en un acte enganyós i mai no elucidat, així les festes, els canvis de paradigma sexual o psicològic obeeix a un respir en les nostres idees, sentiments, dèries, pensaments, desitjos o inquietuds:
...Abraceu qualsevol fe, sempre he advocat per això, però tingueu un respir, rebel·leu-vos-en, doncs és tan necessari rebel·lar-se com seguir vius”.
Les religions, com a arquetips humans han arreplegat les enrònies i sentiments més atàvics dels homes i els han institucionalitzats, fent normal el fet de l'espiritualitat, així en el futur que ens ve a prop, hem de tenir clar que l'espiritualitat, mai morta i sempre viva en l'ànima dels homes ha de romandre per damunt de polítiques o ciències i amos. Fins i tot en llur possible divinitat.

dilluns, 21 de maig de 2018

El bolígraf de mon pare


Estic escrivint aquestes línies amb el bolígraf de mon pare, dels bolis que vaig endur-me dels molts que tenia ca ma mare, he agarrat cinc, quatre més un, com cal; un d'un regal del meu metge per la meua boda amb Margarita, un altre d'un altre regal del meu germà, una ploma que no té tinta, “Parker”, i un “Cross” de mon tio Juan, de qui també era la ploma.
I mon pare, un home, químic, que no havia acabat la carrera, però sabia més de química que qualsevol químic de l'època; la guerra civil li va impedir fer algunes assignatures del darrer any, tot i que he de dir-vos dues coses al seu favor i per a que veieu fins a quin punt en sabia.
Va treballar la segona part de la seua vida, mort son pare i iaio meu, a una marca que facturava més de deu milions de pessetes als anys cinquanta i principis dels seixanta, i ho va fer com a únic químic de l'empresa.
I la segona cosa que vos diré és que havia inventat una fórmula d'un novell vernís, pel qual li donaven una fortuna, però la bondat de mon pare va fer que la utilitzara només amb son pare i iaio meu, per a construir i envernissar els mobles de l'empresa del meu iaio, amb qui treballava.
Mon iaio Vicente, un home que anava a peu des de Russafa fins a Xiva per a poder passar unes hores amb la futura meua iaia Mercedes, havien arribat a ser famosos al poble, tot i que finalment tingueren una vida truncada com dues ànimes bessones.
Mon pare va voler esperar la mort de sos pares per a casar-se, cosa que diu molt de la seua persona, amant de la família, un home viril que ho tenia tot molt clar.
Encara recorde les xarrades amb mon pare Vicente, també, com jo i el seu, jo, un jove idealista, cartesià diria jo, volia transmetre al meu progenitor la idea del comunisme, i celebrava amb un paquet de “Celtas cortos”, que valia menys de cinc pessetes el paquet, les victòries de l'antiga URSS sobre afgans i nicaragüencs, també em comprava llibres i volia que el pare, del que des de la meua supèrbia, no recorde res de les seues paraules, que han passat al meu inconscient, volia que combregara amb mi en qüestions polítiques, jo, ximple de mi, pensava que la política, per a un en aquella època, esclau, com jo, era allò més important amb el que em podia embarcar.
Hui amb el pas dels anys he après, potser inconscientment, de les paraules del pare, gravades a mel i sucre, he après que res no acaba, que tot es renova i comença, i espere reunir-me amb ell algun dia, a l'igual que amb el meu iaio, que tant també m'ha donat, des de la distància i la mort.
La vida és eterna, eixe va ser llur llegat.

divendres, 18 de maig de 2018

Prostitució i discurs capitalista


Tot lo món necessita estar de tant en tant en tots els discursos que planteja Lacan per a l'ésser humà, que bàsicament són quatre o cinc podent haver-ne més si incloem el religiós i alguns més residuals.
A una persona estable psicològicament li cal xafar tots els discursos tots els dies, tindre un equilibri entre tots, una altra vegada torne a dir, quatre o cinc, és a dir, bàsicament el capitalista, el de l'amo, l'universitari, el de l'analista i l'histèric (Veure en aquest bloc l'article “Teoria dels quatre discursos de Jacques Lacan).
El baró fadrí viu normalment o sol o amb sa mare, i té com a partenaire aquesta dona, o potser un amic o amiga, amb la qual cosa normalment si és la mare qui complementa el solter fa que estiga la major part del temps al discurs histèric, i per tant com aquest és el de la histèria pot quedar en molts moments castrat, per la “medusa” simbòlica que suposa l'amor de la mare.
I cal de tant en tant eixir-se'n d'aquest discurs trobant una dona, que tot i no ser la seua, és a dir, tot i ser una dona fora del matrimoni o de la creació d'una parella estable, amb totes les dificultats que aquest assoliment té per a un fadrí, aquesta dona pot ser una prostituta que faça desapegar algun temps al solter de la seua mare com a partenaire, per així fer-lo viatjar pels quatre, cinc o huit discursos humans i mantenir l'estabilitat psicològica de la persona en qüestió.
De totes les maneres l'amor o la relació de partenaire no amb una, sinó pel seu caràcter d'intercanvi capitalista “vàries prostitutes”, crea en l'individu en un primer contacte una permanència molt llarga al llarg del dia al discurs capitalista, el que pot portar canvis en la seua personalitat, no és el mateix una satisfacció onanista que pagar pels serveis d'una dona amb tot el què açò comporta, però sense obviar els perills d'ancorar-se a aquest discurs, pot servir-li per a desancorar-se momentàniament de sa mare i del tan molest discurs histèric, tot i que també necessari, per arribar a assolir el seu darrer desig, és a dir la preponderància en un discurs on se senta més còmode, que només la persona pot esbrinar amb un diàleg amb si mateixa.

dijous, 17 de maig de 2018

Del Cristianisme a la teoria Queer, passant pel capitalisme

No ha estat casualitat que una volta instaurat i consolidat el cristianisme, el desig, i amb ell el desig sexual va ser anatemitzat, el bon moment del desig sexual i del desig pròpiament dit va ser l'època clàssica i el principi de l'Era cristiana, però una vegada vam consolidar-nos en el cristianisme i en ser proscrit el desig, es va entronitzar l'objecte de desig i amb ell va aparéixer l'amor erotomaniac en el baró, l'amor femení, esperar una mirada, estar bells i forts per al seu partenaire, amb la qual cosa va aparéixer una incipient idea d'homosexualitat i, no estic dient que no hi haguera hòmens i dones en totes les èpoques anteriors que no sentiren desig, amor i gaudi per les persones del seu mateix sexe, tots tenim en més o menys grau aquests sentiments en el preconscient i, els més recalcitrants en l'inconscient més fosc.
I és en l'acte de l'escolta que ens castrem, ho podem fer naturalment en l'ocàs del concepte heideggerià, és a dir, en un moment de crisi periòdica, tot i que hi ha persones que no poden o no saben escoltar, amb poca empatia, que per estar perennement en els discursos de l'amo o del capitalista (el baró només pot fer l'amor amb una dona des d'un d'aquests discursos) i, quan perden el fal·lus provoquen una guerra o perden tot el seu imperi econòmic.
Cap al final del segle XIX naix Marx i la literaturització de les “classes”, amb la qual cosa el sentiment cap al mateix sexe “pren nom”: Homosexualitat; és aleshores que es crea i, deixa de funcionar la pansexualitat que havia regit Occident fins aleshores.
Les persones ja “homo” s'identifiquen amb una relació de gaudi amb el significant “homo” i, açò conforma la seua “homosexualitat” excloent a altres formes de gaudi, tenint els cànons estètics en gran estima, “l'style c'est l'homme même” que va dir Buffon.
Però malgrat els esforços per alliberar-se lluitant contra el baró i el seu símbol, el fal·lus, se n'adonen de que és el peixet que es mossega la cua, entren en un procés histèric que afortunadament i darrerament ha fet nàixer una solució, la Solució, doncs és concorde al desenvolupament dialèctic o deconstructiu de la Història, la teoria Queer; aquesta teoria ens diu que no hi ha hòmens ni dones, sinó persones, amb el que ja exposava Freud amb la pansexualitat, el problema és el significant, caldrà obviar els noms pansexualitat i Queer? I marcar la diferència entre home i dona, yin i yang? Ja ho veurem, potser en comprendre bé la Història aquests significants seran innocus.
I entre Marx, Freud i el cristianisme va desenvolupar-se fins a les seues darreres conseqüències el capitalisme, estem en la transició a la teoria Queer, en la transició al resultat d'aquesta teoria, amb la mercantilització del subjecte que ha creat el capitalisme i degut a aquella aparició de l'”amor” a l'objecte més que al subjecte de desig, en la darrera fase del capitalisme, el capitalisme financer, fins i tot amb la auto-consumpció, operacions d'estètica, trasplantaments d'òrgans, venda d'òrgans, etcètera.
Donarà temps a sobreviure a Gaia abans que el xarop de la teoria Queer faça els seus resultats? Jo espere que sí, tot és qüestió de fe, som un acte de fe.

dissabte, 12 de maig de 2018

La utòpica eliminació de l'amor romàntic, un pas més del feminisme


Darrerament als despropòsits contra el baró que des del feminisme es venen llançant s'ha sumat un altre pas més, l'eliminació de l'amor romàntic, aquest tipus d'amor, del que parla Sòcrates al Banquet de Plató, en què Penia, la pobresa enganya a Metis, la riquesa, que borratxo li fa un fill amb el catalitzador de Poro, la prudència, aquest fill és l'amor, l'amor romàntic, que és foll, beatífic, però creador, creador de vida, un miracle, el miracle del que temen, els individus amo i científics, puguem assolir els histèrics hètero, l'amor romàntic o creador, creador de vida.
L'amo ama amb el poder, l'amo per a estimar ha de mitjançar una relació contractual i manipular-nos amb alguna cosa factible, com ara, tenir-nos en un lloc de treball treballant per la nostra fam, mentre que juga amb el nostre amor, que nosaltres volem sempre o quasi sempre a l'amo.
Mentre que l'altre amo, el capitalista, l'home del discurs capitalista ama amb les plusvàlues, ens necessita tindre controlats amb els diners, que en depenguem per a poder-nos amar, no, no estic dient que aquest dos tipus d'amor no siguen amor, ho són, però el que demane és que se'ns respecte el nostre tipus d'amor, l'amor romàntic, l'amor en què es basa tota la realitat, doncs tota realitat funciona amb quatre elements o persones, amb les relacions de desig de A sobre B i B sobre A; i C sobre a, quedant-se esqueixada la persona D, que ara, i amb la revolució de la xarxa també hi pot accedir, aquesta vegada com a persona amiga d'A.
No, feministes, esteu fent-li la tasca de destrucció a algú, potser als factòtums del nou ordre mundial o potser al gaudi de l'amor cortès, aquell que bàsicament prima la bellesa i és efímer i esclau com les persones que dóna.
Si una cosa tem l'amo, feministes, és que l'Home puga tindre la força creadora del yin, sí, de vosaltres, privant-vos de l'amor creador, per a què només pugueu crear un fill, per molt desnaturalitzat que vos isca, si una cosa tem l'amo, el científic i el capitalista és que el yin prenga la seua força creadora, la seua importància com a part oculta del rombe tròfic, i vosaltres els esteu fent el llit, penseu-ho i sapieu que l'amor del Banquet de Plató, exposat i viscut per tots els histèrics, sí histèrics, com vosaltres dones, per tots els histèrics hètero i homo és l'amor que ha donat la vida.
No pot ser més que o un intent d'escoltar al discurs universitari i les seues teories tranuitades per a salvar el món o el pla d'algun tòtem que vol la nostra destrucció. Penseu-vos-ho i estimeu, ameu, com van amar els vostres iaios i pares histèrics, amb l'amor romàntic, la vida ens ho agrairà.

dissabte, 5 de maig de 2018

Optimisme i psicoanàlisi

Veiem moltes vegades la realitat com a un mur al que ens aboquem de cap, com una fletxa que ens encongeix el cor, en l'àmbit amorós, l'ànima en el polític o la butxaca en l'econòmic, però si veritablement volem viure en paus hem de tindre present que hi ha d'haver de tot, crítics, pessimistes, amables, descarats, etcètera, però quan una persona arriba a la psicoanàlisi, és a dir, es fa analitzant, s'analitza, perd eixa línia descendent en tots els àmbits de la seua vida. 
Tot i no ser la psicoanàlisi una religió ni una filosofia té el referent positiu que la caracteritza, per eixe motiu va nàixer, i és evident, quan una persona està tocada d'aquesta disciplina que té la característica ascendent. 
Aquesta manera de viure és positiva quasi sempre, agarra el bou per les banyes i tira endavant, o com diem els valencians tira amunt. 
S'arriba a aquesta positivitat pel seu caràcter esclaridor, esclaridor de la mort, tota persona analitzant té la certesa de la seua mort, com si la idea o sentiment d'eixe futur esdeveniment fora un alleujament del dolor de la vida, la persona analitzada està, exceptuant estats de malaltia, està lliure de la corba descendent, respecte al seu caràcter,que pot vore's reflectit en la seua vida o obra. 
Jo, per exemple i degut al meu imperatiu patern "¿soc?" una persona que fuma i parla en valencià, i sé que tant una cosa com l'altra, si Déu no ho evita, van en descens, però la meua fermesa és sempre la del gaudi, el del primer dia, perquè jo sé que sense un, el valencià o sense el fum no podria viure més d'una curta temporada, la fortalesa que dóna l'anàlisi és la de l'equilibri, tot i poder tindre crisis periòdiques, la tenacitat en l'equilibri entre amor, gaudi, desig i voluntat ens fa evitar la melanconia o el derrotisme. 
Aixina que acceptant que hi ha d'haver de tot, i de tot tipus de persones, també hem de reconèixer la tasca creadora d'aquesta disciplina, no es poden llegir novel·les que sempre acaben bé, però tampoc caure en el pessimisme ni el criticisme sistemàtic. 
Els analitzants som sempre constructius, i degut a això podem ser el referent per la política o la filosofia, tot i no arribar al coneixement de les persones del discurs de l'amo, però que pel nostre caràcter calent podem crear l'empatia que duga a fer polítiques optimistes i sobretot humanistes, humanes, però no massa humanes