València; modernitat, història i cultura

València; modernitat, història i cultura
Vicent Llémena i Jambet - Vicent Adsuara i Rollan - Valéncia, modernitat, història i cultura

dimarts, 7 de juliol de 2020

Mascle, femella, virginitat, himen, parir, prenyar, fal·lus, posseir, penetrar, ànima i, Déu


Allò políticament correcte, que prové del feminisme o de la cultura de masses actual ha actuat com a inhibidor de paraules que fins fa no molt de temps eren d'ús habitual.
Una d'elles és la paraula “mascle”, els mascles són per antonomàsia els éssers més corporativistes del planeta, per això la paraula que certes dones han posat, ja des de fa més de quaranta anys en boga, “masclisme”, no té raó de ser, perquè tot home que s'aprecie defèn a altres hòmens si no a tots.
Una altra paraula prohibida pels inquisidors psicològics és femella o fembra, que com la paraula “parir” i “prenyar”, com molt bé diu hui Pérez Reverte, estan sent desterrades del vocabulari.
Una femella és per a un mascle, allò més bonic del món, té l'ànima, que també és una paraula prohibida, té l'ànima d'allò al que aspira qualsevol mascle, el “fal·lus”, una altra paraula prohibida; que és el penis, un valor afegit, el penis real en primera instància, i la idea de la seua absència.
La femella, que no una dona, la femella que un mascle “posseïx”, que també és una altra paraula tallada, i ja explicaré per què; és la que li dona el fal·lus, que és un poder simbòlic que li permet viure, fora de la malaltia, que pren quan momentàniament o definitiva el mascle el perd.
Posseir té el perill de dir que les dones i hòmens, les parelles es posseïxen quan s'ajunten, l'amor sempre és possessió.
I la virginitat i l'himen són dos paraules que han estat també prohibides de fet en alguns països europeus, els europeus estan fent-li la faena a les grans famílies del món, creant polítiques de baixa natalitat per a construir un món poc poblat i on l'Home siga una titella en les mans d'eixa elit.
La virginitat, per a algú que ja no ho sàpia, es dóna quan l'himen no ha segut “penetrat”, una altra paraula maldita, i és una fase de la vida en què les dones poden dedicar-se a Déu com a monges, després ja és molt més difícil, tot i que es pot donar també.
I l'himen és la teleta que les dones tenen en l'orifici de la vagina en els llavis interns, que es un senyal per a dir-nos si eixa dona ha segut desvirgada o no en l'acte sexual.
És una llàstima que hi haja monjos de la decència lingüística ja en el segle XXI, tot i que també tenen el seu reflex en hòmens que no volen que se'ls calle, a pesar de les blasfèmies laiques que cada vegada més ixen per tot arreu. La darrera paraula maldita és “Déu”, jo la faig servir sempre, perquè un home que fuig de Déu no té raó, és, en el bon sentit, un desgraciat.

dijous, 2 de juliol de 2020

L'insult, la paraula de la impotència. Les idees


Hi ha darrerament a la xàrcia d'Internet un ramat d'insultadors que fan perillar la gran llibertat que ens han oferit amb les diferents plataformes informàtiques.
Cada persona ha de tindre dret a expressar les seues idees, ja siguen copiades d'un altre, ja siga vivint-les o traient-les amb la força del sentit comú.
John Stuart Mill al seu llibre 'Sobre la llibertat', deia que s'havia de tolerar al nostre interlocutor, no eliminar-lo ni intentar eliminar les seues idees, es podien odiar, vilipendiar, criticar, etcètera, però mai eliminar-les o eliminar al portador, tot i que l'odi és letal.
La tolerància, que es va posar de moda pels anys noranta, amb el manat del senyor Rodríguez Zapatero, anava molt ben encaminada, no ens poden fer que amem a qui no pensa com nosaltres, tot i que els sinthômes o hètero-histèrics ho poden fer, però, al manco hem de tolerar al nostre interlocutor.
L'insult és la impotència intel·lectual de qui el fa, la fa denotar; i cada vegada les plataformes tenen manco dígits per a poder escriure, poder exposar o explicar una certa idea, pel que han esdevingut en un mitjà on poder insultar amb més o manco efectivitat als teus interlocutors, jo no faig servir per eixe motiu la plataforma “tuiter”, i sí altres com “bloguer” o “feisbuc”, on es pot un esplaiar i pot comentar les seues idees sense haver de llançar una consigna que té més de pamflet i d'insult que de comentari.
Hui els progressistes han començat a prohibir certes expressions, no és que estes expressions no hagueren estat tota la vida entre nosaltres, sinó que fins i tot es prohibixen les idees i ho anomenen inclusió.
És que hem retrocedit a abans de Stuart Mill? Jo crec que anem per eixe camí, l'esquerra, i ho diu una persona que no és ni d'esquerres ni de dretes, tot i que tota la vida he segut simpatitzant de l'esquerra, l'esquerra és molt més vergonyosa, fina, victoriana i es ruboritza més del que pensen els seus súbdits, en moltes ocasions, o normalment ciutadans. Protesten contra l'església, però tenen la moral molt més constreta que molts beats, i a més la seua ideologia, el seu instint de mort o el seu ideal és que les dones siguen iguals que els hòmens i que els homosexuals, com els sinthômes als amos no els causen angoixa de castració. Però sempre hi haurà una dona que voldrà, per molt que l'adoctrinen, una nina i sempre hi haurà un home o xiquet que adoctrinat voldrà un enfilall de soldadets de plàstic. Anar en contra de la natura pot ser distret, però es pa per hui i fam per demà, ella és sàvia i ja les dones han superat en drets, lamentablement, als hòmens.

divendres, 26 de juny de 2020

Qui tomba als innocents?


Tots els qui ens hem endinsat una miqueta en la Història del món o del pensament sabem que cap revolució ha segut orquestrada per la gernació, per la massa de gent, sinó per una o vàries persones del discurs de l'amo que dirigixen allò que senten els altres, el grup.
Qui està tombant les estàtues de persones històriques i, habitualment innocents?
És la gran pregunta, jo solc preguntar-me com després de la revolució, sempre discutida, de l'antiga URSS, va aguantar el comunisme o el mateix socialisme?, si, com va fer Felipe González, deixaven arrere el marxisme, en un principi els hi anava bé, però a la llarga resultava un fruit marcit.
El socialisme es va haver de reinventar, com? Buscant nous pàries, noves víctimes, existents o no, noves, noves que feren que la gent bonista i benintencionada es retrobara amb ells.
Hi van vindre les dones, els homosexuals, els jueus, els negres, els bojos, tots eren víctimes d'un sol botxí, aquell que vivia amb la joia de saber-se responsable dels seus actes, pensaments, sentiments i paraules. L'Home lliure. Tot i que també hi havia qui els donava la raó.
I qui va ser per regla general eixe botxí? El baró, el mascle, la família, el catòlic, el blanc. Després tot va vindre pel seu pes, un policia que embogix i mata a un negre i es munta la nova revolució, contra el blanc, heterosexual, l'home amant de la seua família, l'home, generalment fidel o no a la seua dona i la dona, generalment fidel o no al seu home.
Hi ha negres que també acomplixen estes premisses, però els marxistes no saben del un per un, sinó que tot ho resumixen en hòmens contra dones, blancs contra negres, rics contra pobres, heterosexuals contra homosexuals, etcètera.
Però no saben o no volen vore, jo crec que no poden vore, que un blanc pot ser un assassí com un sant, a l'igual que un negre, que pot ser un sant com també un criminal, i que qualsevol “classe”, i és el seu defecte, delimitar-ho tot en “classes” o “castes”, qualsevol "classe" té tot tipus de persones, des de sants a lladres o criminals.
No podem mirar i reduir a la població en “castes”, sinó podem acabar per fer de botxí a un indigent, per tindre la pell blanca i les barbes rosses.
Jo no sé qui haurà dirigit esta revolució contra els innocents, representats en estàtues, però qui haja segut no ha aconseguit el que es proposava, molt difícil, quan la premissa en la que es treballa, la “casta”, la “classe”, està errada de naixement.

dijous, 11 de juny de 2020

Sentir-se culpable, és ser culpable? La censura progressista


Hi ha una obra de teatre que vaig vore allà per l'any dotze al teatre Principal de Valéncia en què parla de la culpa, un home, jueu, vol jutjar a qui vertaderament són les seues víctimes.
Hi ha qui se sent culpable, és culpable? Les dones i els homosexuals i alguns sinthômes se senten habitualment culpables, i se sent culpable qui no té una gran consciència i dorm en el somni de Déu.
Per què dic açò? Perquè els hòmens, que de normal, sabent el significat de la paraula normalitat, de normal, deia, estem en el lloc de botxins no ens sentim, per regla general culpables, sabem que viure, pensar, sentir, escriure, expressar-se ja és fer mal, tenim molt ensinistrat el pecat original, pel que pel fet d'existir ferim i fins i tot matem.
De jove, tots tenim morts simbòlics als nostres armaris, hem odiat o envejat amb la ingenuïtat de que este odi o esta enveja no anava a passar d'un simple sentiment o pensament, però no, tot odi o tota enveja mata, i mata de la pitjor de les maneres, el que no saben molts és que amb Déu, i sols o només si Ell vol, podem exorcitzar-nos del mal i del maligne.
No és cert que els hòmens no tinguen el sentiment de culpa, es pot donar en una etapa matinera de la nostra vida, perquè no hem après que no es pot odiar o envejar sense fer-se'n responsables.
Però són les dones responsables d'odiar o d'envejar? I més si no tenen la consciència d'un baró? El desconeixement de la llei no implica lliurar-nos de les accions punitives o del carma, en el cas de l'espiritualitat, sinó que les dones estan, si no en són conscients, defensades per un altre home, entitat, esperit, o el mateix Déu, que els protegix de les conseqüències.
I parlant de la culpa vos parlaré també de la censura, que està avançant des de postures liberals fins a graus d'ofec.
No és l'esdevindre de la Història el que des de postures progressistes o d'esquerres liberals ens vulguen imposar la seua manera de vore tot, en base al pluralisme, la igualtat o les polítiques, estranyament anomenades inclusives.
No, no és pot callar a ningú, si no insulta o rebaixa amb la fal·làcia i amb mala llet, però sobretot amb la mala fe, un exemple, dir que les dones són manco intel·ligents que l'home ha d'estar prohibit, però no fer un xiste amb eixe tema ni tractar les diferències entre hòmens i dones, que ara pareix que es volen esborrar, o dir que un és feixista hauria d'estar permès si no mata o violenta a cap persona de color o de qualsevol tipus. Estem arribant a una segona inquisició?, hui ha segut 'Lo que el viento se llevó', i demà?

dilluns, 8 de juny de 2020

El Rei emèrit i algunes de les persones que m'han salvat la vida

En este article vullc fer un homenatge a totes aquelles persones que visiblement o en la discreció de l'anonimat m'han salvat la vida; n'hi ha qui mai no serà nomenat per mi, però el meu savi inconscient els guarda en un xicotet racó, espere que algun dia els puga trobar, vius o morts, per donar-los les gràcies.
Les tres persones que han format la meua primera família, a banda de mi i de la meua dona, també han estat artífex de la meua vida, però no en parlaré sinó del rei emèrit d'Espanya, de Teresa Fernández i de Cándido Vázquez.
El primer amb qui tinc un gran deute vital és Cándido Vázquez, un metge (jo que estic enfrontat al discurs universitari, tot i que en la seua justa mesura) que em va receptar la penicilina durant tres mesos fatídics, en els quals la meua febre era d'una mitjana de quaranta graus, degut a una infecció en la sang; este home venia fora de les hores de faena a ca meua per cuidar-me, sense cap contrapartida, per als malpensats.
El segon va ser el rei Joan Carles, d'una manera indirecta, però absolutament efectiva va llevar-me el perill de la foscor política en este país, jo havia tingut algunes bregues polítiques, tot i que no eren estes les que em preocupaven sinó la meua vida com a escriptor d'espardenya, que en el millor dels casos s'haguera trencat, fent-me un cadàver no només cultural o social sinó literal.
I la tercera persona a qui li dec la vida va ser Teresa Fernández, una psicoanalista que simplement em va escoltar, però amb la ferramenta més poderosa, l'amor, em va fer nàixer l'amor, que ja tenia oblidat i em va fer trobar-me amb mi mateix i amb la meua vida.
Jo sé que en salvar una vida salvem el món sencer i, és per això que a hores d'ara sóc optimista en el què fa a la condició humana, de tant en tant miserable, però que com una guspira enmig de la foscor brilla i enlluerna quan ens trobem amb la cruïlla de la mort, aixina que gràcies a tots els qui a les clares o anònimament m'han salvat la vida, els desitge una llarga existència i només si volen, l'Eternitat.

divendres, 5 de juny de 2020

El búfal, el sinthôme o la rabosa i, els pardals


Ja vaig explicar que als búfals i a les raboses el déu Nanabozo, quan estos destruïen els nius dels pardals; als primers els va fer la seua gepa, aixina el pardal es col·locaria en ella i dominaria als búfal des de dalt, i als segons, el déu els va fer que visqueren baix de terra, eixint i capbussant-se cada vegada que els pardals els sorprenien amb els seus cants.
Un mari-progre és una persona que no està en la realitat, sinó que viu com en un somni la seua vida, i li seria normal que un pardal li cantara castrant-lo, de totes les maneres ja, potser estarien domesticats pel sistema, però per a un búfal o per a una rabosa este fet és com una afronta, la rabosa pensa immediatament, em pensa com ell? Envaïx el meu lloc?
El cert és que de l'única arma que disposa una rabosa per a fer front a un pardal que li vulga cantar i marejar, és el ficar-se baix terra, fugint algun temps del pardal i eixint de tant en tant a la cacera i la vista dels pardals.
El búfal sap que no pot fer res en contra del pardal i si ho fa, si el yang búfal fa un colp de mà a la taula serà per a acabar amb tot.
Tot i que el búfal té manco por a la mort que els pardals, sap que estos no tenen consciència, els cuida Déu, i Déu és Inconscient, aixina que els búfals no poden, arribar fins al final, serien vençuts pels pardals, que com a camicaços destruirien tots dos.
Mentre que la rabosa, que té un poc manco de por a morir que els pardals, sap que en un enfrontament, és a dir, si vol explicar al pardal que els seus cants no definixen al que és la rabosa, és a dir, que si vol dir-li als pardals que no saben res de la rabosa, els pardals s'ofenen i poden fer-li molt de mal, sobretot si la rabosa els trenca els seus nius, Nanabozo és qui els ho faria, aixina que una rabosa no pot enfrontar-se mai cara a cara amb un pardal, seria amplament derrotada. Sobretot per la complicitat del déu, de l'Inconscient.
Per això li cal a la rabosa entrar en acció o fugir de l'acció a mesura que els esdeveniments es van produint, una rabosa junt a un pardal és com quan has menjat taronja i vols arreplegar els pinyols del fruit amb els dits, de fet, és tan difícil com pelar la taronja, se t'escapen de les mans, el pinyol mai no sabrà o el pardal mai no sabrà quan de difícil és comprendre a la rabosa.
En certa manera li passa el mateix a la rabosa en relació amb el búfal, esta no pot comprendre que tot i la grandària del búfal tinga por dels pardals, però és que tenen la força paranormal de Nanabozo, que és més pietosa amb la rabosa, només li diu per on i com ha de caminar, no com amb els búfals, que els feu la seua gepa a colps de bastó.

dijous, 28 de maig de 2020

El coneixement és paranoic per globalitzar la realitat

En esta premissa van coincidir tant Lacan com Dalí en la seua obra escrita, fins al punt de que denuncià a Lacan d'haver-li llevat la idea.
Tot allò que es globalitza acaba per esclatar i morir, per això el món actual en base a enginyeria social o eugenèsia ha d'intentar controlar la superpoblació, i la consegüent globalització, fent del planeta una globalització desglobalitzada i atomitzada.
Hui m'ha passat una cosa que vaig a explicar: Un xic homosexual d'uns trenta-quatre anys s'ha enamorat de mi, quan això passa sempre hi ha un home del discurs de l'amo a qui has castrat i per això, inconscientment l'homosexual ha vist el teu valor, amor a la vida i la teua faceta de guerrer i ha acabat enamorant-se de nosaltres.
De nit m'han afegit al grup d'estudiants del Lluís Vives de Valéncia, en que jo vaig estudiar, coneixia o me'n recordava de pràcticament tots, doncs vaig estar en les seues classes i en aquella època érem bons amics.
Tres persones m'han saludat i jo he saludat als tres, però preferentment a un amb qui tenia cert carinyo, era el meu “altre”.
I li he explicat que el fal·lus és el penis i la idea de la seua absència, per què? Seria llarg d'explicar, però entra dins de la lògica, després un altre m'ha saludat i m'he oferit a que entren de dos en dos o d'un en un a ma casa, prèvia telefonada.
Segurament a un dels cinc partenaires del primer home, el del discurs de l'amo li l'he posat en perill, he fet amb l'amo igual que la primera persona homosexual ha fet amb mi, enfrontar-me discursalment.
Jo he perdut la vergonya i vaig a defensar-me i sobreviure, però tinc uns principis que una persona més freda els té més macros, però que un homosexual se t'enamore és, si no ets homosexual, una invitació a que el canvies de partenaire, amb el que això suposa per a un baró heterosexual o un sinthôme. No crec que el partenaire de la primera persona del discurs de l'amo em canvie a mi per aquell, per molt castrat que jo l'haja deixat.
Ells saben, els hòmens del discurs de l'amo, trobar camins i solucions que tot i que les troben amb la consciència, són tan o més bones que les del sinthôme, que per altra part té a Déu, Déu es Inconscient, al seu costat. Els hòmens del discurs de l'amo tenen una menor resiliència o facilitat al canvi de partenaire que els sinthômes, i a més, açò es va perdent amb l'edat.
I amb una miqueta de nostàlgia em pregunte, serà acomplit el meu comès?, doncs la vida mentre més farcida estiga de saber més prompte arribes a la globalització i a la mort. Espere que s'acomplisca el meu comès. L'amo i jo, si Déu vol ens retrobarem amb el Símbol, el fal·lus.

dimarts, 26 de maig de 2020

El mal quotidià segons els cinc discursos humans


Llevat del mal que es pot produir en relació amb l'instint de supervivència, el de nutrició o el sexual hi ha el mal “per se”, que jo explique segons els quatre o cinc discursos humans.
Des del discurs de l'amo (tot i que un sinthôme té prohibit conéixer l'amo), que fruïx de manar, el mal és un excés en esta premissa, és lícit ser líder d'un grup, però no quan busquem un boc expiatori amb la intenció d'ajuntar al grup i aixna ser líder i manar, en aquest discurs de l'amo pot donar-se en forma de domini total sobre les persones, i quina millor manera que la de causar por, de que s'agenollen davant de mi.
En la seua relació amb el discurs de l'amo, l'histèric pot estar desdiscursat i creure que vol gaudir de manar, quan del que gaudix o ha de gaudir és de saber, és el cas d'aquells hòmens del discurs histèric, que sense ser per si líders ho pretenen, posant travetes a l'altre per a poder tindre una mica de comandament.
Des del discurs capitalista el mal es dóna en el màxim del “tindre”, desposseint a un altre d'allò seu per a fer-ho nostre i, amb la seua relació amb l'histèric, quan este està desdiscursat i enveja, igual que en el cas de l'amo-histèric, en este cas perquè vol el que altre té per a fer-ho nostre, intentant amb la seua enveja desposseir a eixe altre de tot per a només tindre'l jo. I dic que està desdiscursat perquè este discurs, el de la histèrica, fruïx amb el saber i no amb el “tindre” o amb el “poder” d'ambdós altres, amo i capitalista.
Des del discurs universitari o de la ciència el mal ve quan algú ens desposseïx de la nostra veritat, este defecte l'ha intentat solucionar la ciència, sent un mètode barrat en quant a la veritat, és a dir, que esta és dialèctica i canvia amb el temps, però tot i amb això la ciència, com l'altre gran universitari, la religió, és incapaç de replantejar-se tota l'estructura del seu edifici, odiant i envejant a qui li la plantege o discutisca.
I des del de l'analista, que gaudix en posar a l'histèric o del saber en un primer lloc i “crear” la realitat amb la què es construïxen les civilitzacions, el mal li ve quan este pren el gaudi o ideal per a funcionar, un terapeuta del món psi, que en no estar analitzat passa per transferència el seu gaudi o ideal al pacient, fins i tot es pot donar en un ja psicoanalitzat; o més clarament i és un cas personal, en una persona que aspire a una Espanya una i castellana o a una altra que vulga una Valéncia només valenciana, on es desatenguera l'estatus de segona llengua del castellà, obviant el desig d'eixos pobles en pos del seu gaudi o ideal, que bàsicament ha de consistir en enaltir el discurs del saber. Òbviament estan barrejats i no es pot parlar d'un mal en un sol discurs tipus.
Després estos arquetips conductuals creen l'enveja del penis en el yin i l'angoixa de castració en el yang, el yin fa que el yang li fuja per esta enveja i l'envie a la guerra, i alhora el yang cree amb la seua angoixa de castració la benzina per a que el primer torne a fer-lo anar a la guerra; és el cas del mite d'Adam i Eva, si li volem anomenar mite; si en meitat camí troben l'amor hi ha creació, si no destrucció.

dimarts, 19 de maig de 2020

Nové Any de Déu, Crist i Sant Donís


El vint d'abril de 2020 del Nostre Senyor Jesucrist es va complir el nové any de Déu, Crist i Sant Donís. No cal dir que la data presa per a començar la nova Era és la del naixement del Sant Vicent Ferrer, que alertà per l'Edat Mitjana a tota la població europea de l'avinguda de l'anticrist. Déu va guanyar.
El dia de Sant Vicent Ferrer de 2012 va ser el primer any d'esta Era, i la vaig triar perquè em van succeir un munt de coses, senyals que em deien el que havia de fer, i com no, vaig fer-les cas.
La Nova Era és el paradigma esquizofrènic-histèric, que seguix al dels hòmens del discurs capitalista, anterior des de la revolució industrial i el de l'amo, des de l'alba de la Història.
En un principi el vaig batejar amb Donís només, era el déu grec promotor de civilitzacions, però no podia crear un cisma en la tan estimada per mi Església de Roma.
Sant Donís va ser el vint-i-cinquè Papa de Roma, que va defensar la Santíssima Trinitat tal i com la coneixem hui, alhora que va aconseguir la llibertat per als cristians, aixina va fer les bases per a la Nova Era, per a quallar l'Era del Nostre Senyor Jesucrist.
Quan em referisc a Déu i a Crist tinc clar o hem de tindre clar que Crist és el fill de Déu i per tant és també Déu, que no un déu.
I perquè he arribat a estes conclusions? El primer llibre que vaig llegir va ser “Viatge al centre de la Terra” de Jules Verne, i des d'aleshores la meua vida ha segut un endinsar-me en mi mateix per a crear una de les potes per a que el món seguisca en peu, jo ja sabia, quan vaig llegir el llibre, tot i que inconscientment, que em psicoanalitzaria i que la meua vida no giraria en mirar cap enfora sinó cap a dins.
Per això crec que l'Home no pot conquerir nous planetes, ha de conformar-se amb la Terra, la Mare Terra, aixina ho vol la Verge Maria de la que forma part.
Ara, coneixent l'Home, sé que hi haurà qui no voldrà solucionar el problema que tenim en casa i utilitzarà l'ambició, o la inèrcia per a intentar conquerir nous planetes més enllà de la galàxia, però igual que quan aconseguim una dona l'hem de furtar d'un altre home, això diu Levi Strauss, amb el consegüent sacrifici, que és perdonat i beneït per Crist amb el pecat original i l'Església amb el matrimoni, igualment seria el sacrifici de conquerir un nou planeta, d'una grandesa immensa, que no estem en condicions de suportar ni seria el nostre comés.

dissabte, 2 de maig de 2020

La llei, el cadàver de l'autoritat. El victimisme


No, no és cert que el poder, l'autoritat depenga de la força, de la violència, hi ha qui diu que la violència és de facto patrimoni de l'estat, i això no està bé, doncs no, la força és el plor de l'estat davant del trencament de l'autoritat.
En el concepte de fal·lus, que és el penis i la idea de la seua absència, ja veiem que en quant eixe penis o valor afegit és subjecte o entra en joc deixem de tindre el fal·lus, este, el phi, la prudència aristotèlica, l'apoderament feminista només el tenim si no som conscients del penis, de la llei, de la força.
Un exemple: Un home mana a quinze subalterns, i ho fa normalment i directa, sense que ningú se li opose, el poder, o el fal·lus se li suposa en el fet de ser el cap, de manar, cada vegada que un nou subaltern entra a treballar, per exemple, baix el seu manat ja sap que ha d'acatar al cap. Però que passaria si una persona se li oposa, hi ha mecanismes conscients i inconscients que eixe cap farà servir per a parar-la o per a substituir-la.
Però si són cinc d'eixos quinze? I ja formen un nou grup? Faran que isca la llei natural del fal·lus del cap, i siga reformat tot el grup o que el cap s'entossudisca en posar-se per damunt d'eixos cinc conscientment, amb la qual cosa tirarà mà de la llei, que serà el cadàver de l'autoritat, ja no hi haurà més autoritat en el grup.
Hi ha qui accepta normalment el fal·lus en un home del discurs de l'amo o del capitalista, però hi ha qui no accepta la realitat i vol destruir eixa autoritat, i ho fa grollerament o en l'àmbit global fent agrupacions destructives de l'autoritat.
Individualment el fal·lus li'l dóna una dona a un home i en el seu desig, i a una dona li'l dona o un home o un fill que conceba amb ell.
Però hi ha qui per natura es posa sempre en el lloc de l'antilíder, destruint tot el que puga tindre olor a autoritat, eixos són els que realment es dediquen a destruir en comptes de a construir, són els victimistes, tot i que certes ideologies actualment han fet del victimisme o la destrucció la seua manera de ser, no sabent que la llei és el cadàver de l'autoritat, que si destruïm l'autoritat ens serà després molt difícil, sinó impossible, tornar a traure-la d'algun lloc.
Normalment estos grups es formen amb gent jove, gent que està generalment insatisfeta, perquè no ha abastit la seua realització encara, per la seua jovenesa. Però no ho oblidem, jóvens o vells d'anys, l'autoritat i el seu trencament és tan perillós com la insubmissió a la llei. Sent justa.

dimecres, 22 d’abril de 2020

De l'Home tancat a l'Home endeutat

Gilles Deleuze
Si sentírem l'Eternitat els nostres cossos serien eterns, la consciència de l'amor és vida, l'únic impediment a aquesta intel·ligència és que hem de restaurar el nostre cos a la Terra.
Va dir Gilles Deleuze “l'home no és ja home tancat sinó home endeutat”. Als tres registres de la realitat, el polític, l'econòmic i el lingüístic-religiós els hem demanat un gran préstec, a tots tres alhora, tot i que parlaré primerament del polític, la política, la filosofia, la tècnica, la ciència i totes les disciplines humanes han fet un pacte amb el “mal”, tot creix exponencialment, des de l'esgotament de la filosofia, fins la carrera en progressió geomètrica de la ciència i de la tècnica que pot portar-nos fins a la fi si no sabem posar-li límits.
En el terreny de l'economia de tot lo món és sabut del desgavell del capitalisme, que camina pel seu darrer nivell, el capitalisme financer, els diners no són ja simbòlic-reals, sinó fantasmes o dit d'una altra manera, són diners ficticis i sembla que tots hem demanat al no-res un préstec infinit, que llevat de les connotacions marxistes, tots ens hem de sentir una mica responsables.
I en el registre lingüístic-religiós veiem com apostem en una carrera sense fi per la llengua única, que només ens pot portar a l'EGE, endogàmia, globalització i entropia, amb resultats fatals i en el terreny religiós hem esperat que la ciència ens faça immortals, quan Lacan i finalment el sentit comú ens diu “creieu que aneu a morir”, perquè ens és tan necessari saber que la nostra cursa acabarà com portar espardenyes per a córrer-la.
L'Home és un Home endeutat que espera, com a bon pagador, retornar el seu capital a Déu, aquesta i aquest comés ho farà la Nova Era de Déu, Crist i Donís on ja som al IX any.

diumenge, 19 d’abril de 2020

Preguem a la Divina Providència, contra l'EGE, endogàmia, globalització i entropia


Jo ja vaig avisar fa dos anys als éssers superiors. Preguem a la Divina Providència, sempre és efectiu.
L'EGE; l'endogàmia, la globalització i l'entropia són tres dels sorolls o residus, junt a la pandèmia, que fan de consciència de l'Ésser Humà o Home.
Potser el virus ha segut creat o no, tant ens ha de fer, este ha segut la resposta del yang o si voleu de la Verge o de la Mare Terra per a dir-nos que no anem bé, que estem anant pel mal camí, la globalització o la paranoització del món és un error, perquè l'Home necessita sempre d'alguna cosa ignota o desconeguda o infinita a què aspirar.
La globalització, immediatament crea endogàmia, per això jo sempre he triat la llengua de mon pare i una de les llengües d'Espanya i d'Europa, crea endogàmia perquè arribem a pensar que tots som iguals, que podem anar d'un lloc, les antípodes a un altre en poques hores, perquè immediatament, doncs són tres registres d'un nuc malèfic, immediatament es crea l'entropia maximitzada, el soroll del sistema és tan gran que pot provocar la seua destrucció.
Aixina que preguem a la Divina Providència, sempre és efectiu, creieu-me. Sobretot contra l'EGE, l'endogàmia, la globalització i l'entropia, a soles, el sistema s'anirà reconstruint, i assolirem un sistema més útil o positiu, els hòmens o la minoria de famílies que governen el món, ja sabran retraure's als seus llocs, dels que no havien d'haver eixit des de l'època de Napoleó.

Pregueu a la Divina Providència, els éssers superiors ja estan de camí, i molt a prop de nosaltres.

dilluns, 6 d’abril de 2020

La família, miracle de Déu i l'Home



A l'igual que els diners van necessitar de la unió i l'acceptació del valor per part de tots els hòmens, la família és el bressol d'on naix la vida.
Una associació, una agrupació, un partit, un col·lectiu és un grup d'hòmens de vàries famílies que s'unixen per a fer un comès en comú, però no són una família, insubstituïble.
La família és la unió de dos persones, que poden tindre un fill, dos o més; hi ha germans, pare, mare, iaio, iaia, rebesavi i més, oncle, tia, cosí, cosí germà, cosí valencià, nét, besnét, rebesnét, els cunyats, els sogres, els nebots, els fillols, l'estrany de la família i la parella no consolidada, la parella homosexual, i de lesbiana i lesbiana, que fan de tia o oncle dels altres, el tiet i la tieta, tots som família d'algú, i és quan un home es queda sol, per l'edat, que té la segona família, la societat, les amistats, qui li fan de partenaire; no pot ser eliminada naturalment, és a dir, podria fer-se una eliminació de la família antinaturalment i cabudament o contumaç, però sempre, en quant este sistema artificial desapareguera o no arribara als seus “súbdits”, la família tornaria, doncs és la unió de dos persones que podent o no tindre un fill, o dos o més tornaria a crear les funcions i sentiments arquetípics que conformen l'Home.
La família ha segut presa des de molts sectors de grups de pressió i amos del món per a eternitzar el consum, per a ser dominats, etcètera; però sempre serà qui ens unirà a Déu, i a la seua família universal, i tríptica; Pare, Fill i Esperit Sant.
On entra la Verge i tots els àngels i ànimes que ens envolten, sempre són recordades, dons les ànimes es repetixen en els cossos.
La família no és negociable, no per no voler negociar-la, sinó perquè no és possible.

diumenge, 5 d’abril de 2020

El cos i el més sagrat sostenen la paraula

Pedra de Tara o Lia Fáil

Segons Marx la veritat es mou en base a moviments socials, a la revolta i mobilització de la població esclava, però, és cert açò? No, no hi ha hagut cap moviment social que no haja estat recolzat pels poders en l'ombra, que governen el món, i no han canviat del sistema res que aquells hòmens de les grans famílies no han volgut.
Segons Nietzsche, que està una miqueta més centrat en la veritat, esta és el fruit d'algunes persones, d'una elit de persones que poden mentir, perquè saben que qui no pot mentir no sap el que és la veritat.
Però per a Freud la veritat no és un monòlit fix, sinó que és, segons Lacan el gaudi o el fruir dels hòmens del discurs universitari, que és qui s'encarrega de muntar i crear veritats.
No caldria que miràrem la veritat, que com tots sabem, cadascun té la seua, sinó el parlêtre, o paraula feta llei.
Jo he segut en temps passats un aprenent de bruixot i per uns mesos vaig tindre la paraula feta llei, el que jo deia s'acomplia, i no vaig saber gestionar-la, per què? Perquè el meu parlêtre estava basat, el sostenia la meua ment.
Ni la ment ni l'ànima, que no té preu, és quelcom absolut, tenen la possibilitat de sostindre la paraula, bé, l'ànima la sosté sempre, però això seria per un altre escrit. És el cos qui sosté la paraula amb allò sagrat.
Un exemple podria ser la persona que intuïx una malaltia en el seu cos i li diu a la Verge, a la Mare Terra, a la Verge Maria o a qualsevol Verge, com ara jo a la dels Desamparats, si jo mantinc la malaltia en el meu cos, donant-li lloc, com a Pare o Mare d'ella, tu ens fas un lloc a la vida, a la Terra.
És una manera en què Déu i la Verge Maria ens fan la possibilitat de canviar el destí de la Humanitat, tot i que són ells, Ell i Ella qui fa tot, qui fa el fruit de la nostra paraula.
Un altre exemple per a què ho puguen vore els hòmens del discurs de l'amo i els del discurs capitalista, és per exemple, que el que dius el recolzes amb la teua pròpia vida, aixina, és molt difícil que pugues mentir o millor dit, que pugues fer un acte de fe o de paraula que no siga fet amb la bona voluntat o amb la bona fe.
Per què? Perquè et va la vida en allò. Si no ets sincer en el sentit de tindre bona fe o bona voluntat li dones a Déu el beneplàcit per a què puga anular-te o portar-te fora d'esta vida.
Eixe és el quid, amar a tot i recolzar la paraula amb el cos i allò sagrat. Tot allò altre és la "xarrà humana".

Lletra phi, el fal·lus, la prudència o terme mig

dijous, 2 d’abril de 2020

Gaia, La Terra, La Verge està malalta?


L'Ésser Humà, l'Home sempre ha funcionat dialècticament, dialècticament i cíclica, Heidegger deia que el concepte és el temps de de-construcció de la cosa, en cada límit o final de globalització o final d'un temps dialèctic es produïa una crisi o una guerra, finalment succeïa un re-inici del sistema i tot tornava a començar, si més no, des d'un punt al que s'havia guanyat un plus anterior.
El món d'abans de la II Gran Guerra va patir el mateix que estava patint en els moments actuals, la tecnologia, la filosofia, el pensament, el feminisme, etcètera, havia arribat a perdre el sentit comú, el bonisme, tant en aquella època com en l'actual havia arribat a crear persones que criminalitzaven el matar animals, fins i tot per a menjar, inclús hi ha que no menjaven quan hagueren de matar una planta, quan se sap que un taronger o una tomatera patix quan li amputen una tomata o una taronja.
Amb el feminisme havia passat una cosa semblant, les dones o certes dones insultaven i posaven al baró de botxí, ja fores un alt capitalista, amo o un simple indigent sense casa i sense benefici.
La capa d'ozó, la crisi climàtica, la contaminació en les ciutats i camps fins i tot. Bé, hui tot això ha segut netejat una miqueta, i els nivells de naturalització han segut increïbles en un o dos mesos de baixa producció.
Però, com en un miracle, també està l'Home amb les seues lluites geoestratègiques, els USA van perdent la batalla contra la Xina, amb el “Escac mat” financer xinès després del coronavirus.
Però els USA es deixaran sobrepassar econòmicament i geoestratègica? Jo crec que no, el que passa és que som molts, que hem descobert l'espiritualitat i amb ella el nostre poder, evitarem la reacció i no la unió.
Gent anònima, una gernació desconnectada i anònima farà impossible la guerra, ja no es possible, si no volem morir, cal seguir i seguirem, de ben segur amb l'humanisme, i en això entra Europa, no, no era humanista el feminisme, que era part del problema, ni la mort de l'Home ni la mort de Déu.
Precisament, l'últim filòsof, Nietzsche, ja ens va advertir, entre tots hem matat a Déu, però Déu és immortal, de fet és omnipotent, de fet És. I és el Tot. Jo i molts com jo veníem advertint dels perills de la dialèctica feminista, de la dialèctica industrial i tecnològica, de la dialèctica de la producció capitalista. Què passarà ara, jo crec que hi haurà un gran canvi, el canvi de consciència en la Humanitat, que començarà, per la unió i germanor de tots, seguida d'una atomització globalitzada de tots els països.

dissabte, 28 de març de 2020

Autisme o ateïsme



Per la psicoanàlisi Déu és Inconscient, vol dir que només en l'estat de l'ésser, quan l'individu no pensa es manifesta este inconscient, i mai en un estat de consciència.
Per això fer alguna cosa a contra cor té tant d'agosarat, però hi ha individus, els individus dels discursos de l'amo i del capitalista que viuen aixina, doncs són inconscientment suïcides i conscientment assassins, sempre simbòlicament parlant, al contrari que les persones o individus de els discursos restants, que tenen la libido invertida, inconscientment assassins i conscientment suïcides, sempre simbòlicament parlant.
I tots ells tenen fe, som un acte de fe; imagine, senyora, que a un autista li donen esta ordre: _Agarra l'escala o pren l'escala, pot intentar agarrar-se d'ella, o intentar fer-li l'amor, si recorda la paraula "coger" i el que significa en el castellà d'hispanoamèrica, i pot fer o comprendre, al no tindre una connexió amb el Gran Altre o Déu, pot fer o comprendre una infinitud de coses.
Imagineu que jo li dic: _Els meus ulls són verds. Potser vosté està veient "el meu" blau.
Som un acte de fe, i amb el principi d'incertesa de Heisemberg pel qual un observador, ja siga viu, mort o un objecte mecànic, canvia el resultat de la cosa. Som o podem ser el resultat de tot, o el Tot observant a el Tot.

dijous, 26 de març de 2020

Qui estiga lliure de culpa..., amar el Tot, eixe és el quid



Sí, va dir Jesucrist, qui estiga lliure de culpa que llance la primera pedra, o no jutges i no seràs jutjat. Però no és una partida d'escacs en la que veiem el nostre avanç o retrocés, és més que això, és un amar la vida, tant si la vida se'ns presenta fàcil i bona, com si se'ns presenta dura i roïna.
Esta vesprada m'ha cridat la meua sogra i em deia, escandalitzada, com una dona que havia mort de coronavirus, podia estar en la presó amb huitanta i pico d'anys.
Li he intentat explicar que no podem jutjar a ningú, que tots tenim morts als nostres armaris, que tots odiem o envegem en algun punt de la nostra vida i que estos sentiments causen la mort.
La dona no m'ha entès i segurament no ha trobat l'orella que li diguera el que volia sentir el seu malestar, ella volia un confident, jo l'he jutjada. Simplement.
Però no és una qüestió de convéncer a una, dos, mil, ni un milió de persones, és el sentir simplement per la teua vida i saber que no has de jutjar ni albergar sentiments d'enveja o d'odi, al remat amar a tot, i al Tot, i que Déu ens guarde de caure en el mal, que Déu ens salve del mal.
Una sola persona pot canviar el món, difícil ho tenen eixos moviments que necessiten una gernació de persones per a canviar una llei, un govern o una manera de pensar, com ho feia Nietzsche, la veritat és cosa d'uns pocs, i qui no pot mentir no sap el que és la veritat.
Jo havia d'haver-la sentit amb atenció i haver escoltat què era el que li feia este malestar, però sobretot, no havia d'haver-li donat una lliçó magistral sobre el bé i el mal.
No és una qüestió, repetisc, de guanyar adeptes, com aixina ho ha fet l'església i totes les esglésies del món fins al moment, sinó saber-se amb un mateix, amb la bondat, que sempre, com un fil prim, es pot trencar en qualsevol moment, tot i tindre'l de la mà.
El bé i el mal no és una lluita, ningú no sap on està el bé ni on està el mal, pot estar el bé en un reclús, que després de tota una vida truncada arriba a la veritat, que no és sinó el gaudi dels hòmens del discurs universitari.
I el mal pot estar en un home influent o en un sant, per què no? Jo crec que cal fer-se'n responsables de nosaltres mateixos i defendre els nostres i el món i Univers, però sense voler canviar a ningú, ningú no té el dret de dir-nos què hem de pensar i què no hem de pensar.
Ja els pares fan de pare, i si tenim la sort de què ens inculquen unes bones idees estarem satisfets, però podríem viure la pitjor de les vides, igualment.

dimarts, 24 de març de 2020

Sobre el meu amic Antonio Lafuente Carrión


Sí, vos estranyarà que haja titulat este xicotet article amb el nom d'una de les persones més intel·ligents que he conegut, és un home templat i bo, de tarannà i de sentiments. Va ser una de les persones que em va obrir les portes dels sentits, és a dir, em va dir en poques paraules o moltes, que jo era alguna cosa més que un trist escaquista, un diligent xarcuter o un carter atrotinat, que més que ser, jo no era res, que no havia de penjar-me cap etiqueta.
Hui els nostres camins s'han separat, ja no el tinc com amic, per la distància, i no de sentiments ni d'espai, sinó de quelcom que ell coneix profundament, el deure.
Ací vos deixe quatre joies de les moltes que formaven el seu fi sentit de l'humor.
Cert dia, ell treballava de cambrer, una xicona en resposta a la seua pregunta de què és el que volia prendre, si llom amb formatge o un entrepà de tomaca fregida amb ceba i safanòries la noia airada, aixina són els infants de cruels, li va contestar que no menjava res que abans haguera tingut cara, Antonio sense immutar-se, li havien atacat en allò més sagrat, havien atacat la seua visió del món objectiva i clara, va contestar:
_Dona, quina culpa tenen les safanòries de no tindre'n? Què no són éssers vius com tu i com jo?
Una altra vegada es va trobar al carrer amb dos autoanomenats “testimonis de Jehovà” i immediatament, doncs ja era una afronta a tota la seua persona el proselitisme, fins i tot la sola presència d'estos individus, els va dir:
_Miren cavallers, si no crec en el meu Déu que és el vertader, com collons volen que crega en el seu?
I els va deixar plantats amb els seus pasquins, armes d'un calibre superior a les ogives que defenien Moscú als anys de la guerra freda, que al remat es va descobrir que estaven farcides d'arena.
Un xic un matí li va dir que no sabia com la gent com la què tenia al davant podia menjar carn, quan la carn alçava l'esperit de la guerra, Antonio li va contestar amb ironia:
_Home ben mirat crec que sempre podrem arribar a un acord raonable, mira, jo no sóc tan diferent de tu, de fet s'assemblem moltíssim, perquè tenim molts punts en contacte, tu ets ovolacto-vegetarià i jo sóc ovolacto-carnívor, som com dues gotes d'aigua, no et sembla?
I la darrera em va fer riure un munt, perdoneu-me les dones que defenen la frase de que no hi ha dones impotents sinó hòmens inexperts, la manca d'experiència pot ser el pitjor atac que se li pot fer a la masculinitat d'un baró, però com que ell dubtava sempre del que deia, tot i que contradictòriament n'estava ben segur, com jo, va ser el seu major llegat, va contestar a la dona que li va oferir tal perla de la filosofia amb una altra perla però de sentit contrari:
_Jo no obstant pense que no hi ha hòmens impotents sinó dones lletges.
També sabia que este era un gran atac contra les dones, i que contra la bajanada i la ximplesa cal atacar amb el mateix, a la força amb la força i a la imbecil·litat amb la ironia.
Bo, vos deixe, amb este xicotet homenatge a una de les persones que més han influït a la meua vida. Salutacions Antonio, que et vaja bé amb la teua família.

I finalment saps, i, sé que serà el teu epitafi, que no és el títol el que marca a un home, sinó el seu saber fer, d'ací que digueres que tu tenies el llibre i ell, l'altre el títol. Meravellós epitafi, meravellosa frase.


dijous, 19 de març de 2020

Dia del Pare, dia de Sant Josep. Les Falles


El dimoni és un ser eteri, és una il·lusió, el mal és una il·lusió en el cos dels hòmens. Esta ha segut la darrera revelació que he tingut. Hui és el dia del Pare, el dia de Sant Josep, les nostres Falles estarien a punt de ser cremades, però no ha pogut ser, un acte criminal ho ha impedit.
Les sis o set famílies que governen el món ho han decidit aixina, ells juguen als escacs i nosaltres érem els peons, i per què dic érem? Perquè hem abastat el mètode per a parar-los, Déu.
Sant Josep va ser el Pare de Crist i marit de la Mare de Déu, la Santíssima Verge Maria, ell va cedir quan la Verge li va fer dos quinzets del seu embaràs, estava prenyada i ell, segons la línia de pensament “normal” no era el Pare, però va acollir al seu fill, Fill de l'Esperit Sant.
Hui se celebra el dia del Pare, d'eixe Josep, el fuster; que va cuidar a Déu, que va vore créixer al Nostre Senyor Jesucrist.
Ara ho puc dir, perquè ningú pot fer-me ja mal, si Déu no vol, vos puc parlar dels meus nucs, en contra de la guerra, de la fam, de les pandèmies i epidèmies, de la salut de tota la gent del Planeta Terra i el Nostre Univers.
Si Déu vol, esta serà l'oportunitat que tindrà l'Home, i dins d'ell l'home i dones bons d'arribar al “parlêtre” o la paraula feta llei, és necessari que sapieu que no es pot fer servir des de fora, amb una finalitat roïna, sinó només quan el que l'utilitza ho fa de bon cor, de bona fe.
A partir d'ara el món canviarà, per a bé, els amos no ho seran tant i els veritables amos seran els hòmens bons, o millor els hòmens i dones bons i justos.
Ja tenim la palanca, sí, em podreu dir que la Xina ha abastat molt de poder, que poden ficar-nos en una dictadura, però res no passarà que no ho vulga el Primer Home, que és també la voluntat de Déu.
Aixina que als malalts vos dic, alceu el vostre front i tingueu fe, la fe en el “parlêtre” o la paraula feta llei, quan és feta amb bona fe, es regida per Déu, pels déus, pel Déu de totes les religions.
Humanitat, alça't i camina!

dissabte, 14 de març de 2020

Quan els hòmens moríem per les dones

Estava escoltant la cançó de Joan Manuel Serrat i Joaquín Sabina, “La orquesta del Titánic”, i l'he visualitzat en part, de mostra eixe home enamorat de la seua dona que en vistes a que ella vol quedar-se amb ell en el vaixell, li pega una bufetada.
Cal pensar que quan un home pega a una dona és perquè no la vol o com en este cas per a posar-li la ràbia i que se'n vaja en un paquebot, oblidada i plena d'indignació durant el temps en què deixarà al seu marit a recer de la mar.
Hem d'imaginar la diferència entre aquells hòmens i els actuals, i saber que aquells posseïen una gran dosi de moral i d'ètica; potser podien fer guerres o fer passar fam a molts pobles del món, però tenien el que un home ha de tindre.
Hui, en mig de tanta marejada amb el coronavirus, hi ha hagut una molt bona notícia, un xic jove s'ha posat com a voluntari per a portar menjar i medicaments i el que els faça falta als vells.
Immediatament he tingut un dubte moral, jo he de fer el mateix o hauria de fer-ho?, per ma mare, el meu germà o per la meua família ho faria, però i per una dona sola i vella? crec que sí ho faria, però ja no sóc un jove, tinc cinquanta-cinc anys i uns pulmons mig danyats pel tabac, però no ha segut eixa la meua excusa, sinó que faria un acte egoista, per sentir-me bé amb mi mateix, tot i que fruïra amb la vella de la seua joia. Podria contagiar als meus la malaltia i la meua dona em necessita ara, quasi diria més que mai.
Però este xic i la seua dona, jove també, estan en Sevilla preparant un servici d'abastiment a domicili per a la gent que està sola i ho necessita.
Encomiable!
Però al meu favor he pensat que no hi ha cap dona sola al meu habitatge, això m'ha evitat un altre dubte, faré la meua tasca des d'un altre punt de mira.

I ja se sap, els jóvens no conceben la mort, però quan tenen el cor com este, exporten la joia, i fan que tinguem orgull de viure a Espanya, un país de gent amb ànima.

divendres, 13 de març de 2020

Ens preguntàvem, per a què valien els exèrcits?



No ens enganyem, esta crisi pot haver segut provocada o no, però tots resultarem vencedors, pensem; qui ha pogut crear el virus?, potser la Xina o algun altre país per a trencar financerament algun estat o el món sencer.
Segurament els voltors occidentals es farien amb el planeta, però ha segut la Xina qui ha fet, com aixina ha segut, inversions que poden posar en fallida Occident.
I molts pensarem que esta crisi ha segut un precedent per a què els exèrcits arriben als carrers i es lleven les llibertats de les societats de tot el planeta. Sí, això és cert, però si no fora per l'exèrcit xinès, què haguera segut de la societat xinesa?, potser hagueren mort deu o vint milions de persones.
Si per a alguna cosa, que servixen per a molt més, valen els exèrcits és per a portar l'ordre a un estat, prohibint o deixant fer.
La utilitat dels exèrcits s'ha posat en evidència, és evident, si no fora per ells les societats podrien entrar en un moment de pànic i vandalisme, cal que hi haja un líder, i amb ell un exèrcit que diga el que cal fer amb naturalitat i comandament.
Però no ens equivoquem, esta crisi va a servir per a crear l'home nou, l'Home, el Primer Home.
Com? No vos ho puc dir, l'únic que vos puc dir és que molta gent està pensant en la frase de Jacques Lacan: “la mort est du domaine de la foi”. Traduït, i si em permet la Història: “La mort és del domini de la fe”, la mort és un acte de fe; que junt al “parlêtre” o paraula feta llei ens va a servir per a tindre a Déu en el nostre punt de mira, i una crida a Déu des de moltes cèl·lules humanes, que faran que de veres la realitat de Déu ens assistisca per a ajudar-nos.
Déu sempre oïx a les persones que li clamen i hi ha molta gent, en este món de descreguts, que encara el tenen com a eix.
Vine, si vols, amat Déu, i fes i posa el teu món i acobla'l al nostre, i ara tots preguem a Déu i resem un parenostre i un avemaria, ell, Ell sabrà escoltar-nos.
Esta desena d'anys serà vàlida per a què Déu acabe la seua obra, que potser siga una idea o una manera nova de sentir, o la tan pronunciada vida eterna, els que encara tenim certes limitacions, sobretot per a escriure i ser entesos, diguem que és l'aparició de l'Home nou, el Primer Home.
Ara, els religiosos i espirituals saben que hi haurà un miracle, del que estem en el part, l'escaló més fosc del miracle de la vida.